Avui i aqui

Impressions subjectives sobre política municipal

2012-02-03T15:10:00.000-08:00

Fa mig any que sóc regidor de l’ajuntament de Castellar. Mig any que participo de la política des de dins, des de l’altre banda de la barrera. En aquests sis mesos de mandat m’he trobat amb un equip de govern amb una gran majoria, amb poca predisposició real per aprovar temes per consens i amb una actitud a voltes de suficiència envers la resta de partits. M’he trobat també una oposició nova, sovint a remolc, amb regidors també nous, com jo, però desvinculats de la política municipal dels darrers anys. Personalment he tingut la sort de tenir una assemblea i uns companys, amb la mateixa il·lusió que el primer dia, i especialment la meva companya de partit, que a més de la passió i la il·lusió compartida, tenia ja experiència sent regidora a l’anterior mandat. Això m’ha permès poder iniciar-me en la tasca de regidor sense que es notes massa que no ho havia estat mai.

En aquest mig any a la institució he constatat el que ja m’esperava: molta burocràcia, molta tecnocràcia, i molta maniobra política sense objectius clars. No dubto del desig de l’equip de govern de fer el millor per la vila, no obstant també constato que les seves accions estan sempre condicionades per la tecnocràcia i per l’opinió pública. D’una banda, qualsevol decisió que passi per una avaluació tècnica és poc susceptible de ser canviada. No hi ha una voluntat real de canviar el que tècnicament ja s’ha decidit. No hi ha una voluntat de replantejar la decisió, de pensar contracorrent, de donar una altra possibilitat. Tot ha de ser segons el cànons, sempre sota la salvaguarda del possibilisme tècnic.

I en segon lloc, qualsevol decisió de l’equip de govern esta condicionada per l’acceptació de l’opinió púbica. El que mana, bàsicament, és que no hi hagi cap erosió de l’electorat, cap daltabaix de l’opinió de la ciutadania en accions de govern. Aquesta preocupació es palesa per exemple en el tancament del CAP, en les obres del gasoducte, molt poc explicades, en la minimització de l’augment d’impostos, etc.

No obstant, no pot ser que les grans obres que poden afectar negativament a l’opinió pública es facin per un interès particular sempre al principi dels mandats (Can Bages, Gasoducte), no pot ser que només per por al què diran, es faci el ridícul primer no deixant portar a Ple una moció d’ERC (sobre la independència), després acceptant-la com a pròpia, i finalment no presentant-la. Aquestes maniobres polítiques de baixa intensitat no són dignes d’un equip de govern presumiblement competent. Perquè les jugades polítiques per protegir aquesta imatge pública es poden girar en contra i poden amagar la bona gestió.

En tot cas, l’objectiu i l’acció política municipal pot passar per el debat ideològic, com ha succeït en el darrer ple de gener, però especialment ha de passar per una bona argumentació en el debat, un model de gestió clar per el municipi i evidentment una actitud sempre constructiva en les opinions. En cap cas ha de passar per rebaixar la dignitat d’un òrgan com el Ple municipal, de màxima representativitat en el municipi, amb falta de rigor, retrets i picabaralles polítiques que només fan que alimentar el desprestigi crònic i l’allunyament dels ciutadans.

Estació pròxima

2011-12-23T11:26:00.001-08:00

Té la sensació que la vida és com un tren que ens porta inexorablement cap a un destí inevitable; no el que segur tenim tots, sinó un de més proper, dins la mateixa vida. Un destí temut i anhelat. Mentre passa el temps, els girs del viatge li fan replantejar situacions i les noves estacions sembla que li condicionen els propòsits.

Tanmateix, els daus s’han llençat. Alea iacta est. En càmera lenta, els daus volen cap a l’objectiu atzarós. Veient-los passar, veient-los volar, ja sap que canviaran les situacions, les persones, els motius. Encara que variïn els trajectes i les estacions, el viatge porta cap al mateix lloc. Una vegada la deessa fortuna ha emès el veredicte, encara inconegut, tot s’ordena cap al mateix final.

I no dubta, té la permanent sensació que aquesta estació pròxima és ineludible, inamovible, indestriable. No es pot moure ni canviar. No es pot evitar ni quan la temença instintiva ens fa acomodar-nos en una situació fictíciament còmoda, però com tot, passatgera.

Sobre la Inacció i la desinformació del govern municipal

2011-12-12T15:51:00.000-08:00

Fer-se càrrec del govern i l’administració municipal suposa afrontar un seguit d’accions, unes més importants, d’altres més populars. Hi ha algunes d’aquestes accions que no passen desapercebudes, són qüestions importants que calen de manera més profunda en els ciutadans i el territori. Estic parlant de la decisió des de l’estat de fer passar un gasoducte per el nostre terme municipal. Aquest pas implica la desforestació d’un gran tram de bosc, la destrucció d’una part del torrent de Colobrers, el final del torrent de Can Bages, i ja en el terme municipal de Sabadell, els talussos del riu Ripoll i una part del seu únic pulmó verd, el Bosc de Can Deu (per no parlar de zones més allunyades).

Davant de l’abast d’aquest obra, és de suposar que el govern municipal del PSC vetlli perquè l’obra tingui el mínim impacte al terme municipal i defensi un espai verd sempre molt amenaçat per la pressió urbanística i industrial. També hem de suposar que davant d’una agressió externa del territori (no qüestiono si necessària) es posi en contacte a nivell institucional amb les forces polítiques del municipi, primer per informar i segon per fer front comú perquè l’ impacte sigui el menor possible i es preservin les declaracions ambientals necessàries.

Les obres a dia d’avui fa més de dues setmanes que s’han iniciat. Hem de suposar que fa setmanes que l’Ajuntament ha signat els convenis i les llicències d’obres necessàries per la correcta instal·lació del gasoducte. Això és una obra que no es pot planificar i executar d’una setmana per l’altra, i no em puc imaginar que l’Ajuntament no sabés amb antelació el que havia de passar, fet que encara seria més greu.

Perquè no ha informat l’Ajuntament? Perquè no n’ha dit res fins que no hem vist a les màquines apropar-se? Em sembla que és una irresponsabilitat molt greu i una falta de respecte envers la ciutadania en primer lloc i envers els seus representants, els partits polítics, en segon. Un Ajuntament té la obligació d’informar del que esta succeint o del que succeirà al municipi. És ell qui té la informació de primera mà.

Tampoc entenc quin ha estat el tractament periodístic en el setmanari municipal. Una notícia a la tercera plana no es correspon amb la magnitud de l’esdeveniment. Estaven o no estaven informats del que estava succeint? Com pot ser que no hi hagi un suport gràfic del que està passant?

Fins ara ha dominat en el govern només la inacció i la desinformació palesant una vegada més una nul·la sensibilitat per qüestions ambientals i de territori. Tot i la irreversibilitat del problema, encara es poden esmenar alguns errors. Espero que com a mínim es tingui la decència de no dir que “no era culpa seva”.

Houellebecq

2011-12-08T14:36:00.000-08:00

Al final del passadís hi ha l’estudi que utilitzo sempre que vull estar tranquil. Allà hi tinc un escriptori, un sofà, i dues prestatgeries plenes de llibres, els que no caben a casa. M’apropo a una d’elles i ressegueixo el llom dels llibres amb el dit: Patricia Highsmith, George Orwell, E.M. Forster... M’agrada agafar a l’atzar qualsevol volum i llegir la primera pàgina, a veure com comença.

M’aturo en un llibre de Houellebecq. És d’aquells llibres que un dia algú va comprar però que ningú recorda i que ningú ha llegit. Més o menys com els que et regalaven a les caixes d’estalvi quan eren caixes d’estalvi. Un d’aquells llibres que habitualment poses als prestatges inferiors de la biblioteca o que queden darrera d’altres més interessants. Com aquelles persones que veus cada dia a l’empresa però que el dia que marxen no t’adones que ja no hi son, havia vist el llibre per casa sense prestar-li cap atenció. L’ interès és selectiu i et permet fixar-te molt amb llibres (o persones) que t’atreuen d’alguna forma, i en canvi bandejar d’altres amb els que no hi tens cap relació.

Malgrat tot, aquest nom l’he sentit força darrerament, i per alguna raó del subconscient el dit es para al llom d’ “Ampliación del Campo de Batalla” de Michael Houellebecq. L’agafo, llegeixo la crítica sempre positiva de la contraportada, densa i amb lletra massa petita, i torno a observar la foto del davant una vegada més, ara amb interès. No m’estranya que no li hagués prestat mai atenció: l’embolcall no és gens atractiu.

La critica diu que per ser la seva primera novel·la, és “terrible i terriblement divertida”, un llibre “sec, implacable i amb un humor negre molt punyent”. Malgrat la incertesa de la presentació, obro per la primera pàgina i començo a llegir; un conjunt de factors fan que passi de la primera pàgina i segueixi amb la segona, tercera, quarta... Tot i que l’acció es situa a meitat dels noranta (quan va ser escrit), el protagonista és un consultor informàtic cansat de la seva feina... i cansat també de la realitat que l’envolta. En permanent depressió, veu la vida com un camp de batalla, ple de regles, del qual o s’amplia o sucumbeix. Parla a un lector que pot ser qualsevol:

“A ti también te interesó el mundo. Fué hace mucho tiempo; te pido que lo recurdes. El campo de la norma ya no te bastaba; no podias seguir viviendo en el campo de la norma; por esto tuviste que entrar en el campo de batalla. Te pido que te remontes a ese preciso momento. Fué hace mucho tiempo ¿no? Acuerdate: El agua estaba fría.

Ahora estas lejos de la orilla: ¡Ah, si, qué lejos estás de la orilla! Durante mucho tiempo has creido en la existéncia de otra orilla; ya no. Sin embargo sigues nadando, y con cada movimiento estás más cerca de ahogarte. Te asfíxias, te arden los pulmones. El agua te parece cada vez mas fria, y sobre todo cada vez mas amarga. Ya no eres tan joven. Ahora vas a morir. No pasa nada. Estoy ahí. No voy a abandonarte. Sigue leyendo.”

Metàfores implacables sobre la vida, paràgrafs que et fan pensar. Deutor de Schopenhauer (“tota vida és essencialment sofriment”) Houellebecq no fa cap concessió a l’alegria, no deixa cap possibilitat de sortida. Amb aquestes premisses no seria un llibre que m’atrauria d’entrada, no obstant, el retrat que fa de la societat dels anys noranta i el seu estil directe i punyent m’enganxa des de la primera pàgina.

No m’agrada començar un llibre quan ja n’estic llegint un altre, però és un mal costum que no puc eradicar. M’estiro al sofà de l’estudi i deixo passar la tarda observant la realitat amb els ulls de Houellebecq; pessimista però lúcid segur que no em deixa indiferent; d’això es tracta.

Deformacions temporals

2011-12-01T14:14:00.000-08:00

Un dia vaig agafar un tren, vaig anar a una ciutat estranya i al migdia estava dinant amb gent inusual. A la tarda vaig anar a un congrés, després estava sopant amb la mateixa gent, ara ja més propera, al vespre vaig anar a un espectacle i a la nit estava prenent unes copes amb uns amics.

El dia va ser intens i a mitja tarda vaig haver de fer un esforç per pensar si havia dinat, per saber si era el matí o la tarda. Al vespre, pensant el que havia fet al matí, em semblava que havia sigut ahir.

Aquesta deformació del temps es va donar en l’ interval de 24 hores però es pot donar també en tot un any. Depèn de com transcorre l’any, de si mantens les mateixes situacions personals, emocionals, o socials, el passat et pot quedar molt proper o molt distant. Quan penso en ara fa un any, noto que em queda molt lluny en el temps. D’ençà fins ara m’han passat moltes coses, he canviat moltes situacions i observo el desembre de 2010 com un passat llunyà. Han anat passant els mesos i canviant les situacions com canvia el paisatge quan l’observes des de la finestra d’un tren. Aleshores estava pujant la carena, quasi era a dalt. En el darrer estadi, a l’últim replà abans d’escalar el cim entreveia moments de felicitat, estones plaents pensades a consciència.

A velocitat de creuer, a voltes et pots passar dies, mesos, anys observant el mateix paisatge monocromàtic, sentint cada vegada com torna el cicle anual monòtonament. És llavors quan perds la noció del temps i quan et sembla que el Nadal passat va ser abans d’ahir.

Nogensmenys, si en aquest transcórrer de paisatges has canviat de color, si has passat de la linealitat a la exuberància, del desert erm a la selva frondosa, has seguit per la senda d’un bosc espès, has travessat un túnel inacabable, has trobat atzucacs desesperants, obstacles que et semblaven infranquejables, has arribat a una clariana, has seguit per la cinglera, has aconseguit escalar el cim però no t’has aturat a dalt, has baixat fins al pla massa depressa...

Quan passa tot això, pensar en ahir, en fa un mes o en el desembre passat és una quimera; et provoca una sensació de llunyania, et suggereix un passat fins i tot nostàlgic, sumit llavors en l’ascensió èpica, i et remet a moments que fins avui no valores conscientment en tota la seva singularitat.

Aleshores gires la vista, mires l’horitzó i veus el següent cim, ara ja més a prop.

Agraïment

2011-11-28T14:32:00.000-08:00

Es van trobar davant de casa. Per la resta era un dia qualsevol, un dia més, però per ells dos seria l’últim que es veurien. Ella amb por va travessar el carrer, amb pas dubitatiu va mirar si venia algú i es va arriscar. Va creuar el gual confiant en tenir el temps suficient per arribar a l’altre cantó. Allà l’esperava ell, que restava al portal.

Es coneixien de tota la vida, des de joves. Havien sigut veïns, s’havien ajudat com s’ajudaven abans els veïns i ara tots dos estaven sols. I arribava el final. Ella li explicava al seu net dies més tard: “em vaig acomiadar d’ell. Me’l vaig trobar al carrer i sabia que seria l’última vegada”.

L’estiu passat per Santa Maria encara va fer l’esforç; va anar a felicitar-la. Gestos insignificants que fan feliços a les persones. Sobretot quan tenen poc. I ells dos passaven amb poc.

Un jorn rere l’altre, l’estiu encadenava la primavera i els anys anaven passant. Ell els comptava per estius. Estava be de salut, només li tremolaven les cames. Estava be però ja li havien dit els seus fills: Pare, no pot viure sol, ha de venir amb nosaltres. Que no ho veu que es farà mal?

Com estem Gaietà?- Li va preguntar ella –

-Be, però m’han dit que no puc estar sol. No tornaré a aquesta casa.

Si tu no vens per aquí i jo gairebé no surto, poc més ens veurem – va pensar ella-

I li sabia greu.

Un matí de novembre ell va posar el punt final. Se’n va anar tranquil, sense fer soroll, com havia viscut. I ella ja ho sabia, però al moment de fer-li saber, tot l’agraïment de tants anys se li va fer present; li va entelar la vista.

Eren massa gestos quotidians, amistats d’una vida. I agraïment, molt agraïment.

Reivindicant la Poètica

2011-11-16T15:49:00.000-08:00

Aristòtil ja ho distingia al segle IV aC. La contraposició entre la Retòrica i la Poètica, entre la pragmàtica i les idees és gran i costa de combinar. Quan més em submergeixo en l’àmbit polític més m’adono de la manca d’imaginació. Immers en el dia a dia del pragmatisme polític, lleis, Reglaments, Ordenances i Plans Generals m’impedeixen observar la poètica del que m’envolta. Mentre el discurs narratiu queda borrós, la retòrica i la pragmàtica s’imposa en la meva ment.

Conceptes que t’impedeixen observar d’una altra manera; construir realitats paral·leles, utilitzar els elements que t’envolten donant-los-hi el teu sentit en àmbits on et vingui de gust transitar mentre construeixes de nou.

És difícil canviar de registre, invocar Homer mentre escoltem a Plató; Creure a Ciceró mentre volem seguir a Virgili; Donar la raó a Maquiavel quan preferiríem fer el viatge de Dant.

Però mentre transitem per la senda de la retòrica també escoltarem als mestres. I a estones farem concessions i cavalcarem amb la Valquíria...

Trànsit

2011-10-16T08:05:00.000-07:00

Cercava interlocutor. Buscava algú que el comprengués, que l’escoltés i que pogués parlar amb ell de les seves experiències recents; del que havia fet els darrers dies, del que havia pensat, del que havia llegit. Algú a qui pogués explicar la interpretació de Dant sobre les portes del Infern, algú que volgués saber què significava aquell moviment, la diferència entre ells i els altres, la importància per les coses ben fetes.

Però aquesta interlocució no venia, es trobava sempre en el buit amb les mateixes banalitats i les mateixes nicieses i només li quedava la música, sempre la música. Un dia, escoltant l’Amelie es va quedar en trànsit. No li importava res ni li influïa res. Mentre cretins l’instaven a seguir la senda de la por, el so de l’acordió li transportava la consciència cap el més enllà; travessava el pont deixant enrere el món terrenal, abraçant el regne on només ell hi tenia poder.

Tenia clar el que volia, només havia d’esperar per allunyar-se d’aquell camí. Al seu entorn éssers buits parlaven entre si però ell no els escoltava, el seu jo més íntim era lluny,volava sostingut pel so de l’acordió cap a la felicitat de la inconsciència.

Desprotegida

2011-10-06T14:18:00.001-07:00

Asseguts al banc de la plaça observo els preparatius de la festa mentra ella xateja amb el mòbil. La nit és força càlida. M'aixeco per xerrar amb algú i ella m'observa, ens va mirant amb curiositat i reflexiona. Al cap d'una estona torno a seure al seu costat. Restem sense parlar, allunyats del brogit de la plaça fins que ella, trencant el silènci em pregunta: Ets feliç papa?

Que l'ha induït a fer aquesta pregunta? la creença que sí que ho soc o la temença de que potser no? A quines conclusions ha arribat per tenir aquest dubte?

El fet és que de sobte decideix sortir del seu capoll d'indiferència, esquinçar la seva capa d'individualisme adolescent i fer-me una pregunta franca, que li importa. Sobint ho fa així, espontàniament. Se'm atança de cop per parlar-me amb complicitat, sense guarniments. És aleshores quan la tinc més propera, desprotegida de la façana de les modes i del què diràn. Són moments improvisats i fugissers que no s'han de deixar escapar. Els millors moments.

En quan a la resposta a la qüestió, la deixo per un altre dia...

Al costat d'un camp de gladiols

2011-09-05T10:55:00.000-07:00

Deixem la carretera 471 per Dachau-Ost i entrem en una zona inacabable d’illes de cases totes iguals. La ciutat s’estén davant nostre de forma horitzontal on es combinen zones residencials amb zones industrials. Seguint l’avinguda de doble carril farcida de semàfors posem atenció als cartells on indica ”Concentration Camp Memorial Site”.

Al cap d’alguns kilòmetres observem a l’esquerra un camp de flors immens. A l’inici del descampat una bústia amb un cartell “casse” ens fa veure que deixant una moneda podem tallar un gladiol, una dàlia o fer un ram variat. Seguim per l’avinguda i finalment arribem al pàrquing del memorial. Deixem enrere el brogit urbà i ens endinsem per un camí que ens mena davant la reixa del recinte;”El treball us farà lliures”, posa forjat amb ferro. Allà hi ha les restes d’una andana i uns rails de tren que mostren on baixaven els presoners quan arribaven a Dachau. És un matí calurós d’un dia d’agost, talment com aquell 28 d’agost del 45 en què ell va arribar a Dachau:

Travessant Europa des del sud, el fatídic viatge havia durat 2 mesos. Procedent de Bordeaux, era un dels darrers trens que els nazis aconseguirien fer arribar a Dachau, els darrers presoners. Va ser registrat amb el nº d’intern 94.269 com a “Schutzhäftling Spanier”. S’estava al Bloc 12, sala 2 amb altres resistents espanyols i francesos.

Malgrat el seu optimisme, aviat va veure que la vida al camp de Dachau era molt pitjor que la de Vernet. Els presos eren enviats cada dia a l’alba a fer treballs forçats. Els capataços eren implacables i la mort i l’horror s’estenia per tot arreu. El seu cap donava voltes i la seva mirada cercava al seu voltant on només hi trobava patiment. “Ets a la rasa treballant; al voltant teu el crepuscle matutí és gris, gris és el cel per damunt del teu cap, grisa és la neu en la lívida entreclaror, grisos són els pellingots amb què s’emboliquen els teus companys, grisos els seus rostres...”

Optimista ell, sempre optimista...Però aquell hivern va ser molt dur, dels pitjors que es recorden. I el tifus ho abraçava tot. Si no eren els capataços, era la fam o l’esgotament, i sinó era el tifus. I només faltaven 50 dies per l’alliberament, 50 jorns que serien una eternitat.

Visitant el camp, la ment se’ns envà sovint del passat al present, fa un viatge temporal de 66 anys que només es pot fer amb el pensament. Visitem el museu, els barracons, les torres de vigilància, els filats.. i el crematori. Al sortir, enfilem l’avinguda de dos carrils i una pressa inconscient ens empeny per posar distància entre l’abans i l’ara, entre l’horror i la confortable realitat present.

Al final de l’avinguda parem al descampat, posem una moneda a la caixa i ens endinsem en el camp de gladiols. Ho fem sense pensar, automàticament. Amb la impressió encara del que hem vist, cerquem un gladiol perquè ens acosti a la bellesa. Les flors contrasten amb la mort com un infant amb l’holocaust. La humanitat s’ha equivocat moltes vegades, però sempre tornem a néixer.

Senyores 3€ o la discriminació positiva

2011-09-04T03:42:00.000-07:00

El món del futbol té encara trets del segle passat. Antigament el futbol era un món fet d’homes i per homes, i la presència de les dones als estadis era pràcticament testimonial. Els clubs, per incentivar les dones rebaixaven per elles el preu de les entrades i d’aquesta manera pretenien afavorir la seva presència als estadis. Amb aquesta mesura s'ajudava també que els homes poguessin anar al futbol amb les seves mullers; es vetllava per el matrimoni.

A l’estat espanyol, des de la fi de la dictadura, la lluita del feminisme per la igualtat ha aconseguit que molts d’aquells problemes estiguin ja superats. Ha estat una llarga travessa del desert fins arribar al feminisme actual, un feminisme 2.0 que encara té molt recorregut però que aparentment ja té superades moltes de les desigualtats de gènere bàsiques.

Tanmateix, algunes encara no. A Castellar per anar al futbol, les “senyores” paguen 3€ mentre que l’entrada per el públic general és de 5€. Encara necessita incentius la dona actual? Encara s’ha de protegir el matrimoni? El futbol és encara un món “només” d’homes?

La Unió Esportiva Castellar és un club centenari, una entitat exemplar amb un pes específic important dins la nostra vila. En aquest sentit, el Castellar fa passos importants com per exemple recuperant l’ equip sènior femení. Aquest esforç s’ha de reconèixer en un moment en que els sèniors femenins d’altres clubs esportius de Castellar han desaparegut. No obstant, encara queden tics en els que l’entitat de Castellar no hauria de caure: No es pot discriminar (ni positivament) la presència de la dona als camps de futbol. El millor que es pot fer és portar la definitiva igualtat a l’ encara “masculinitzat” món del futbol no incentivant aquesta discriminació; encara que sigui positiva.

Limes

2011-08-30T14:14:00.000-07:00

Límit és una paraula que designa separació, partició, fi; suggereix termini d’un territori i inici de l’altre. Separa el proper del llunyà.

Límit ve del terme llatí limes que tenia llavors el mateix significat que ara. L’imperi romà era d’una basta extensió i es necessitaven dies per arribar del centre a la perifèria. El limes de l’imperi era el territori més inexplorat, més llunya, on finalitzava la civilització. En l’imaginari col·lectiu, tan ara com aleshores, el límit territorial, l’extrem llunyà del territori suggeria perills desconeguts i immensos. Era així quan el límit occidental d’Europa era l’oceà Atlàntic i les grans expedicions portugueses o espanyoles gosaven franquejar-lo; també era igual quan més enllà de Tortosa hi habitaven els sarrains i els infidels. El límit, la frontera era l’Ebre i tot el que hi havia al sud era desconegut i perillós.

No hi fa res que a l’altra banda de l’atlàntic hi hagués civilitzacions amb segles d’antiguitat, és igual que al sud de l’Ebre hi habités una cultura molt més avançada que la medieval europea de l’any 1000. El que hi havia més enllà del Limes era bàrbar. Era desconegut i perillós.

Les runes romanes de Aalen situades a Waden Wurtemberg (Alemanya) no són les restes més espectaculars que existeixen, ni tan sols les més valuoses. Tanmateix tenen una particularitat que les fa especials: són el Limes. No hi ha res al nord de Aalen, cap runa, cap vestigi que denoti la presència de Roma per aquelles terres.

Aalen era un campament fortificat del S. I dC on hi vivien civils i militars, i constituïa el límit de dos mons: el conegut i l’inexplorat, el civilitzat i el verge. Allà hi van viure homes i dones que tenien el perill a les portes. Se’n deurien riure quan els ciutadans de Roma cridaven “Anibal ad Portas!” mentre el general cartaginès travessava el Po. Ells havien fet cap fins a Aalen, a Germània, i vivien amb les mateixes pors i neguits que tenim ara per el desconegut; vivien com ambaixadors d’una gran civilització que anys després acabaria devorada per ella mateixa presa dels inevitables cicles de la història. Curiosament el toc final el donarien els eslaus, els de més enllà del Limes.

L'oasi

2011-08-27T03:54:00.002-07:00

Brogit de cotxes, soroll de motos, embús a la carretera i sirenes que ressonen a l'aire. Gent amunt i avall, obres al carrer, contaminació...Entro al pati interior de l'edifici i m'inunda de sobte un ambient de serenor i pau. M'acosto a la bassa d'aigua i observo tres caps, petrificats, que miren cap al cel. Tres caps impertèrrits que semblen esperar quelcom de l'Altíssim. Són tres tortugues immòbils sobre les roques. Tres éssers vius talment com estàtues.

Vinc de fora on hi regna el soroll i la calor, la pressa i l'estrès. Al entrar a l'oasi, l'ombra de l'arbre i el silenci viu de les tortugues em conviden a seure. Només he travessat el llindar de la tanca, només uns metres, no fa falta més.

Tinc la sensació d'estar en una illa enmig d'un mar sorollós, una illa on les tortugues tenen el temps atrapat, en una altra dimensió; com éssers d'un altre temps viuen en un espai de contrast entre quietud i moviment, entre perdurabilitat i finitud.

Un gat que no veig miola en el pati. A l'interior de l'edifici se sent el dringar de coberts; és l'hora de dinar i els avis no esperen.

La barrera

2011-08-24T11:29:00.000-07:00

S’havia passat la tarda plovent. Una pluja fina i incessant que queia de manera pacífica però persistent. Les gotes repicaven sobre el sostre de fusta com el repic dels dits sobre la taula, de manera cadenciosa i suau. Quan semblava que gairebé parava, quan el repic monòton disminuïa, de sobte es tornava a incrementar com girant el volum d’un aparell de música.

Semblava que gairebé era fosc quan finalment va parar. Ell no portava rellotge, però li semblava que havia de ser tard. Va sortir a fora i va observar com la llum de la tarda s’escolava rera la tempesta. Entre els núvols es percebia encara la claror del que deuria quedar de dia.

Les tardes a la regió de Waden Wurttemberg eren sovint així, canvis sobtats amb grans tempestes. Mentre enfilava el camí que menava cap el bosc, observava l’espectacle de la natura. Era un camí llarg i recte que es perdia davant una muralla d’arbres. A l’esquerra les primeres llums del poble començaven a aparèixer furtivament dins les cases. Era un poblet de cases baixes amb l’església de formes rectangulars al mig. A la dreta, la tempesta amenaçadora feia baixar la boira fins quasi tocar el bosc. Davant seu una barrera gairebé infranquejable d’avets immensos li apareixia desafiant al final del camí.

Va observar un banc de fusta abandonat just a sota de l’arbre més gran, el que guardava l’entrada. Al apropar-s’hi, va percebre gradualment un fort brogit de pluja. Va mirar el cel, i va comprovar que, de moment, d’allà no queia ni una gota. Tanmateix, el brogit de pluja era molt clar: En el bosc hi estava plovent, però només en el bosc. L’aigua acumulada en els immensos avets seguia caient encara durant hores dins l’espessor del bosc.

El camí conduïa cap el bosc, però només entrar feia una forta pendent avall com si s’hi submergís. Com en un forat, el camí s’endinsava cap a la foscor total. Va fer unes passes endins però només va percebre foscor i pluja, ni un ocell ni un soroll. Es va asseure al banc abandonat i es va imaginar els antics, els autòctons i els nouvinguts. Es va imaginar la impressió que deuria fer als Romans, fa 2000 anys quan van aconseguir arribar a terres germàniques provenint de l’amable regió mediterrània i es van trobar amb aquests boscos i aquests paisatges. No envà no van passar d’aquí; estàven en el Limes, el límit nordoriental de l’imperi.

Reflexionant sobre això va caure la nit i la boira. Mentre al bosc hi seguia plovent va decidir que era millor tornar a la confortabilitat de la llar...

De Filipines a Dachau

2011-07-24T03:55:00.000-07:00

El passat divendres 15 de juliol vaig tenir l’oportunitat de presentar el meu treball “De Filipines a Dachau” a la sala d’actes de la seu central de la UOC. L’acte s’emmarcava dins la presentació dels TFCs de final de llicenciatura d’humanitats. La sala era plena i vaig poder fer la presentació d’una feina que m’ha ocupat el darrer any.

Des de juliol de 2010 fins enguany he realitzat un treball de recerca sobre la biografia de Carlos Redondo (1879-1945), besavi meu, que fou un militar que va participar des de la guerra de Filipines fins a la Segona Guerra Mundial. A partir d’unes cartes antigues enviades des de l’exili durant els anys 40, hem anat reconstruint la seva vida; hem visitat arxius militars i civils de Madrid, Àvila, Segòvia, Salamanca, així com el Bruc de Barcelona i l’ANC. Hem visitat també llocs emblemàtics on va viure i hem entrevistat a persones properes a ell, com una filla seva que viu a Toulouse.

El resultat de tota aquesta recerca ha estat desenredar el fil d’Ariadna de la seva vida, des del desastre del 98 fins a la Segona Guerra Mundial. Carlos Redondo era un militar i aquest fet li va donar la oportunitat de ser present a grans esdeveniments de la història. Va estar també a la Guerra d’Àfrica, va transitar per la Dictadura de Primo de Rivera, per la Segona República i per la Guerra Civil. Es va mantenir fidel a la República i la seva vida ja força excepcional va fer una darrer gir quan va haver d’exiliar-se i va ser detingut per els Nazis a França.

Efectivament l’any 1939 es va exiliar a França amb part de la seva família, i va viure durant 3 anys a Vernet les Bains, al peu del Canigó. Però al morir la seva dona va retornar a l’activitat armada col·laborant amb la resistència i amb els Maquis. Va ser apressat per la Gestapo el desembre de 1943 i conduit al camp de Vernet d’Ariège, prop de Toulouse. El 30 de juny de 1944 van tancar el camp de Vernet i van carregar tots els presos dalt del tristament famós “Train Fantôme”, un tren ramader que va travessar França en plena retirada dels alemanys en un viatge que havia de durar tres dies i va durar dos mesos. Finalment Carlos Redondo va ser deportat al camp de Dachau on moriria el març de 1945, un mes i mig abans que els aliats alliberessin el camp.

És una satisfacció per a mi, haver pogut fer aquest treball de recerca històrica especialment per dos motius: Un per la meva passió per la història, una de les matèries que més m’agrada, i dues per ser Carlos Redondo un avantpassat meu amb una vida que mereixia ser biografiada, que no podia quedar en l’oblit. M’enorgulleix que el treball hagi estat reconegut i em fa feliç que hagi agradat, tant a familiars com a interessats en la història. Vull donar les gracies sincerament a tots.

Entre els estels

2011-07-03T23:27:00.001-07:00

Converses banals. Al capvespre la gent xerra a peu dret, o asseguts, distants o en reunió. On anireu aquest estiu? Jo ja he estat a Roma, però hi puc tornar...El nen menja molt, esta en etapa adolescent; que aprofiti família!

Ell se sentia diferent, potser desubicat i a l'abast de mirades encuriosides i desaprovadores d'alguns. Va sortir quan la nit ja era tancada; era una nit sense lluna que havia costat d'arribar. A finals de juny, passat el solstici d'estiu, el dia era estranyament llarg i les darreres clarors del capfosc s'apagaven mandrosament darrera la muntanya enforcada.

Va començar a caminar per el voral de la carretera fins que va deixar enrera les impertinents llums artificials. Ja estava amarat de foscor i va seguir caminant uns dos-cents metres més per assegurar-se que cap llum el pertorbés. Es va asseure a l'asfalt i va mirar amunt. El dia havia sigut calorós però la nit era molt clara i la volta celest se li presentava esplèndida davant seu. Es va estirar completament sobre l'asfalt i va sentir la nit, va observar el firmament mentre imatges del passat li apareixien entre els estels.

Sempre li havia agradat mirar el cel a la nit, sempre cercava la foscor i fruïa de l'espectacle celest amb fascinació. De cop es trobava adolescent, estirat sobre el sorral amb la seva xicota. Al cap del camí no hi arribava ningú i es passaven hores mirant el cel. I xerrant...La fascinació li arribava també per l'inconegut, el feia pensar en el que desconeixia i amb el que no sabria mai. En les preguntes del més enllà. Què hi ha derrera els estels? Què hi fem aquí? Perquè? Preguntes filosòfiques sense resposta que portaven a estones de debat plaent.

Aquesta fascinació jovenívola encara li perdurava; tanmateix, als quaranta ja havia perdut part d'aquella il·lusió per el coneixement, aquella absència de qüotidianitat pròpia dels adolescents en tots els actes i pensaments.

Creia però que realment ell deuria ser diferent, sempre s'havia considerat una mica estrany. Al principi lluitava contra aquest pensament, després aprendria a acceptar-lo i ara fins i tot se'n enorgullia. Estirat al terra de l'asfalt, amb la única presència dels estels, s'imaginava què passaria si algú el veies, si algú l'observes. Però de fet no hi havia ningú; només la nit, clara i serena. De lluny la remor del riu es percibía clarament. Era una nit d'estiu sense vent i els grills eren els únics que l'entenien. I algun mussol.

En la intersecció; altra vegada.

2011-06-10T03:20:00.000-07:00

Mescla de felicitat i nostàlgia. Aiguabarreig de tranquil·litat i desig, de record i alliberament. Llàgrimes de tot. Desig d’haver acabat i anhel de reconstruir la il·lusió.

A la cantonada veig el futur, m’espera i el reconec. Però de sobte el tren de la nostàlgia passa de nou quan no te l’esperes. En la intersecció, en el moment de canvi és difícil discernir amb objectivitat, separar la il·lusió del present amb el desig anhelat del passat. Però hi parles; t’alliberes i s’allibera. Les paraules surten soles, naturalment. Paraules contingudes durant mesos, paraules pensades, paraules perdudes que la casualitat ens presenta altra vegada.

La música ens ajuda i com un flashback el temps s’atura de nou, s’atura sempre. Plou, el vidre s’entela i no sé on parar mentre em porten, però sé on sóc. Per fi ho se. Soc en la intersecció; altra vegada.

Argelers de la Mérande

2011-05-30T14:40:00.000-07:00

Envans, parets mestres arran de camí, colors llampants combinats amb molt mal gust, musiques estridents, joves que proven la força en màquines de fira, peluixos gegants que mai ningú aconsegueix, bungalows, minigolfs, boîtes de platja, piscines inflables , tobogans de plàstic, grills, pizzeries, paella d’or, lloguer de “Vélos”. Travessem uns quans quilòmetres de càmpings de platja, un darrere l’altra per el sinuós camí asfaltat. Sortosament estem en temporada baixa, acaben d’obrir.

Poc després de l’oficina de turisme aparquem. Caminant en direcció al mar, els establiments mig tancats palesen la “baisse saison”. Al costat del bosquet de pins artificial la llevantada bufa fort, tant com el vent tramuntanat. A la dreta una munió de gent atapeeix dos carrers de vianants plens de botigues de souvenirs. Samarretes falses d’equips de futbol, gorres, tapissos, ulleres passades de moda, shorts, gelats de dibuixos animats, rosa intens; m’adreço a un cambrer en francès i em contesta en anglès. Just abans d’arribar a la platja dos immensos inflables ens priven la vista del mar. El mar se sent, s’olora, però no es veu. Un nen amb una espasa a la ma xala de valent mentre el seu avió puja i baixa i una musica eixordadora surt dels altaveus. Travessant la fira assoleixo per fi la platja i una dona em pregunta (en francès) si vull un núvol de sucre. Finalment arribo al passeig marítim i el mar s’estén davant meu. A la dreta el Cap de Creus, llança, El Port de la Selva i Sant Pere de Rodes. Una visió poc habitual del Cap de Creus. A l’esquerra la immensitat de la platja d’Argelers es perd en la llunyania.

Cercant el meu propòsit vaig caminant cap el nord. A un cantó blocs d’apartaments buits que tracto d’ignorar. A l’altre la platja que cerco; I el mar. Només quan observo la platja la meva visita pren un sentit. Tracto d’imaginar-me aquesta platja sent només una platja. Sense res més que aigua, sorra i pins. Quatre quilòmetres de filferrat on milers de persones van estar durant mesos i anys allà refugiats sense esperança, sense futur. Tracto de imaginar-me que deuria sentir, que deuria pensar el meu besavi en el mateix espai físic on estic jo ara. Intento pensar com deurien suportar aquell maleït vent, aquella sorra, aquells guàrdies francesos de les colònies que semblaven més enemics que amics.

Vaig caminant fins a un petit monòlit que hi ha a una de les entrades de la platja. Allà es recorda als refugiats espanyols. És l’únic record que queda de la tragèdia. L’únic nexe d’unió entre el sofriment del passat i la ignorància del present. Sortosament encara tenim el record.

Com fins ara

2011-05-28T03:58:00.000-07:00

A vegades costa acceptar que els resultats ens porten a una realitat que no és la desitjada. A vegades ens és difícil d’entendre perquè es donen alguns escenaris polítics, o quin és el sentit de recolzar alguns partits o de deixar de fer-ho a d’altres. Felicitem als que guanyen i als que entren perquè és el joc democràtic, però és evident que anem a pitjor. Anem a pitjor a nivell de país, quan guanyen les dretes gràcies al seu discurs xenòfob i excloent, o quan guanyen els corruptes al País Valencià, o perquè es disgreguen els que defensen l’autodeterminació.

Però també anem a pitjor a Castellar perquè les majories absolutes no són bones per ningú, només pels que guanyen. Reconec que si el PSC ha aconseguit aquesta àmplia majoria, en contra de la dinàmica general del país, és que ha comunicat be amb la ciutadania, però insisteixo que una majoria absoluta no serà bona per Castellar. Amb una majoria absoluta només s’actua amb un discurs, amb un sol color, i queda menystinguda la pluralitat. Aquests quatre anys, malgrat no tenir majoria, l’equip de govern ens ha demostrat la seva determinació per imposar els seus projectes sense consens, utilitzant l’anomalia del trànsfuga. Parlo per exemple de les Ares, de la setena escola o de la pedrera de Vallsallent. Em temo que ara que no hi ha trànsfuga serà pitjor.

No obstant em crec a les persones. I crec a l’alcalde quan ofereix ma estesa i defensa el consens. Me’l vull creure per la responsabilitat que té i per el bé de Castellar. Si des de l’Altraveu vam decidir fa quatre anys fer el pas, creuar la línia que separa els moviments socials de les institucions, era perquè creiem que es podia incidir més i millor formant part del joc polític, des de dins. I si estem a dins hem d’acceptar les regles encara que la realitat no ens plagui. Encara que ens agradaria una altra democràcia, una democràcia real. Creiem que la millor manera d’intentar-ho, de cercar la utopia és aquesta i per això estem aquí. Estem disposats a seguir fent l’oposició més constructiva i més ferma. Ens trobaran per construir i ens trobaran per denunciar. Com fins ara.

Governar o gestionar?

2011-05-09T08:09:00.000-07:00

El candidat a l’alcaldia de Castellar per CiU, Josep Carreras, ha dit en relació al govern de l’Ajuntament que prefereix gestionar que governar. Dins d’aquesta dicotomia em sorprèn el interès que es te per part de CiU per avalar la gestió pública des de la gestió privada. Jo crec que l’aplicació de coneixements de la gestió privada pot ser útil per l’administració pública però no té perquè ser determinant d’un bon govern. M’explicaré:

A les democràcies, els gestors públics treballen sota múltiples autoritats formals. Existeix una presència d’influències externes a la política com grups d’interès, opinió pública, mitjans de comunicació, etc., que fan un difícil control sobre la gestió. Els gestors públics sovint els toca “enfrontar-se” a l'opinió pública. Qualsevol decisió que pugui vulnerar la imatge de "servidor públic" els pot afectar. Per exemple, un directiu públic que fa una obra pública per 20 milions d'Euros està sotmès a una major visibilitat que un directiu privat que inverteix en una obra privada que costa 100 cops més.

Des de la gestió pública existeix molta més ambigüitat en les finalitats; per exemple la neteja viària, la preservació del patrimoni històric, la cohesió social, la ubicació del tercer institut o la necessitat de nous polígons són valors difícils de mesurar. Existeix també més multiplicitat ja que es demana que la gestió sigui eficaç, que les activitats siguin públiques, que es gastin pocs diners, que sigui just, net, mediambientalment sostenible... i es dona també més conflicte, ja que alguns d’aquests objectius poden estar confrontats entre ells. Per tant es pot veure que els paràmetres per gestionar una empresa poden ser significativament diferents que per gestionar un Ajuntament.

El gestor públic té elements en comú amb el gestor privat, però es veu envoltat de molts més processos, s’està més sotmès a la variabilitat dels agents externs i no tenen tanta autonomia com els privats perquè tenen més limitacions polítiques i institucionals. Els gestors públics tenen menys capacitat de fer canvis a curt termini que s’han de suplir en una major intel·ligència emocional, major interrelació, participació i capacitat de negociació. Una empresa privada en canvi pot canviar els equips o els proveïdors, pot fer canvis estructurals sense passar per juntes de portaveus o plenaris municipals.

I per últim, un gestor de l’empresa privada té per objectiu principal un guany econòmic i un gestor públic persegueix servir a la ciutadania. Un Ajuntament no només s’ha de “gestionar” sinó que també s’ha de “governar”, i no es pot fer una equiparació superficial de la gestió privada amb la gestió pública sense un coneixement aprofundit. Qui ho faci pot causar un gran perjudici per Castellar.

Dues primaveres

2011-04-30T17:20:00.000-07:00

Necessito desdoblar el temps. Necessito dues primaveres. Una per dedicar-me a L’Altraveu i l’altra per acabar el TFC. Ambdós projectes em fan molta il·lusió. M’agradaria fer be les coses, m’agradaria implicar-me i col·laborar més en l’excel·lent feina que estan fent les meves companyes i companys. En la feina que fem entre tots.

També m’agradaria tenir tota una primavera per escriure el TFC després de gairebé nou mesos de recerca. Després d’haver anat a Salamanca, Ávila, Segòvia, Madrid, Barcelona, Sant Cugat, Vernet d’Ariège, Vernet Les Bains, Toulouse, Argelers, Perpinyà. Després de cercar en arxius i biblioteques i passar-me hores desxifrant documents antics.

Ara toca escriure però quan es combinen les idees amb el llenguatge, quan és l’hora de donar valor a la feina feta, a vegades aquesta no surt com un vol. Depèn del moment, depèn de l’estat d’ànim. I sempre queda la impressió de no fer prou, de fer-ho tot a mitges.

Perquè ambdós projectes són únics i irrepetibles, mereixerien una primavera sencera, un any sencer de dedicació exclusiva. Però de primavera de 2011 només n’hi ha una i s’ha de viure tal com ve. I ho combinarem, es clar; com sempre em fet.

Mentre seguim volent interpretar la realitat, passen els dies i se’ns queden les coses per dir. Se’ns queden les paraules a l’ombra, en l’anonimat. Cercant el moment, esperant l’oportunitat...

Aquí i ara

2011-04-01T10:08:00.000-07:00

"Cada dia de la vida és un aprenentatge
Aprenentatge per a mi mateix
Tot i que el fracàs sigui possible
Vivint cada instant
L'igual de tota cosa
Preparat per a tot
Sóc viu, sóc aquest moment
El meu futur és aquí i ara
Ja que si no puc suportar aquest dia
Quan i on podré?"

Paraules de tots els dies per Sōen Ozeki

Aquest poema sempre m'ha fet pensar,

i avui és un bon dia per compartir-lo.

Efectes primaverals

2011-04-01T09:49:00.000-07:00

Obsessions passatgeres, canvis de percepció. La realitat es distorsiona un cop més i entens coses que no són, transformes el significat de paraules alienes i construeixes missatges que no corresponen.

Entre l’emissor i el receptor, un univers d’interpretacions viatge per el mateix canal i les accions del proïsme es magnifiquen absurdament.

Mentre d’altres segueixen el seu camí, implacablement, fent conciliàbuls en llocs inversemblants, hom tracta de seguir la senda i deixar enrera els paranys del subconscient.

El millor és allunyar-se de la boscúria i observar-ho des del clar; són efectes primaverals.

Per què?

2011-03-30T16:25:00.000-07:00

Hi ha decisions que no tenen un per què sinó molts. Són accions que no es poden respondre en una sola direcció. Hi ha raons ideològiques, psicològiques, pragmàtiques, romàntiques, socials, lúdiques...

Perquè crec en la democràcia directa enfront la representativa, perquè crec en la pluralitat d’idees i opinions, perquè busco la claredat, perquè s’han de reduir les distàncies entre l’administració i els ciutadans, perquè no crec en els dogmes, perquè es pot canviar qualsevol cosa, perquè no estic d’acord amb els possibilismes i prou, perquè l’administració no ha de ser el regne de l’obscurantisme, perquè no tot han de ser decisions tècniques, perquè només si tenim informació podem ser objectius, perquè es pot canviar la manera de fer política.

Però també hi ha raons sensibles, raons personals, raons col·lectives. Per la gent que m’estima, perquè em sento be amb mi mateix, perquè puc contribuir en la construcció col·lectiva, perquè no vull queixar-me sense fer res, per les ganes d’aprendre, perquè no m’espanten les critiques a la feina honesta, perquè hi ha una alternativa.

Per Can Bages, per la Pedrera de Vallsallent, perquè a Castellar ja tenim aigua, per el nostre entorn, per els camins del rodal, per les escoles mal situades, per les que s’han de construir, per la memòria històrica, per l’edifici pantalla, per les places dures, perquè no queden recons sense llum. Perquè no m’agraden els trànsfugues.

I també per la Gemma, el Francesc, l’Elisenda, el Xavi, la Ita i el Martí. Per els esforços compartits. Per els que han estat i per els que vindran, perquè vull formar part de la cadena, perquè vull ser un més. Per l’assemblea, per els que ens fan confiança. Perquè la il·lusió no es pot trencar, perquè és necessari, perquè és imprescindible. Perquè vull (Dani dixit)

Tarda, sessió contínua, 3,45

2011-02-28T14:00:00.000-08:00

No està de moda. Un escriptor català, ja desaparegut, un gènere aparentment menor i unes pel·lícules en blanc i negre, del segle passat. Res convida a agafar aquest llibre de la prestatgeria; ni tant sols és la novel·la més coneguda de Fuster. Una referència, però, m’hi remet i el vaig a buscar. Per la F; signatura: N Fus. Una mica més enllà de Chandler i abans d’arribar a Hammett. Un llibre petit, de butxaca, escrit l’any 76 i que parla de les pel·lícules i les novel·les dels anys daurats de Cinema Negre Americà.

I tanmateix et fa pensar. No és un llibre qualsevol. No és una història policíaca més. Perquè no és una història policíaca. A més, a mi m’avorreixen les històries de lladres i serenos. I aquesta no ho és.

I tampoc és cinema, encara que ho sembli. És literatura, és intertextualitat, és comparatisme gràcies al bagatge cultural i el mestratge que té l’autor per entrellaçar tres plans i tres històries en una: l’autobiogràfica, la cinematogràfica i la literària. Tot s’uneix per parlar del somni, tot encaixa per reconèixer que el cinema del segle passat, el de blanc i negre, era encara autènticament cinema, era art; i per entendre que tenim autors catalans que mereixen estar al capdavant.

Gràcies a Elles

2011-02-20T15:07:00.000-08:00

En aquell estat de trànsit, entre el conscient i l’inconscient, li venien al cap converses perdudes, accions passades. Escoltava les paraules del seu company com si fossin ara: La resiliència (terme que s’ha posat de moda darrerament) és la capacitat de millorar a partir d’una situació de crisi. Òbviament aquest terme es pot aplicar a molts àmbits però a ell li agradava aplicar-lo al terreny personal.

I és que la resiliència és cada vegada més important per avançar i per millorar personalment. Durant tot el nostre recorregut vital, venen èpoques marcades de patiment i d’altres de benestar. Però és en les primeres que es te oportunitat d’avançar. Si un no pateix, si esta còmodament instal·lat en la situació que el rodeja, és difícil que vulgui millorar. És evident que mentre es pateix no s’està be, però és important veure que sempre es pot treure alguna cosa positiva de l’adeversitat.

Pensava que estava despert mentre les paraules li seguien ressonant en el seu cap: Només en una situació de crisi hom troba arguments per millorar. Només quan hom ho passa malament vol revelar-se i avançar. Hi ha situacions, circumstàncies i persones que fan mal. Però és bo que encara hi siguin, perquè d’aquesta manera et recorden el que has de fer i t’esperonen cap a l’objectiu. Només amb elles hom aconseguirà l’objectiu; gràcies a elles.

De cop es va despertar, ara el conscient el dominava i sabia que aquelles paraules ja no podien ser del present, del seu present...

El propòsit de la literatura

2011-02-13T13:46:00.000-08:00

Literatura és fantasia. Literatura és somni. Literatura és l'eina que ens permet construir el nostre món particular. A partir de la idea de l'autor, la interpretació és múltiple. Passem de l’acte de crear de l’autor a l’acte de crear del receptor, perquè interpretant també es crea; es crea un nou món, una nova fantasia única en cada lector. Utilitzem la imagologia per construir la nostra pròpia història a través de la representació de les imatges en la ment. Perquè cada lectura és individual, i encara que parteixi de la mateixa obra, remet sensacions diferents segons el lector, el context, el temps i el lloc on es llegeix.

Gràcies a tot això, a la nostra capacitat d'imaginar, creem la nostra pròpia història partint de la idea original; potser fins i tot participant nosaltres mateixos de la història. (quantes vegades no ens hem imaginat fent el que fa el protagonista o patint amb ell?).

És a través d'aquest mecanisme que l’obra es converteix en nostra. Utilitzem la idea de l'autor i la nostra pròpia experiència per imaginar a la nostra manera una història fictícia (o real). En definitiva utilitzem la literatura per somniar. Pot haver-hi un propòsit millor?

Singularitats en el camí

2011-02-08T14:56:00.000-08:00

S’ha acabat la travessa del desert. No sé què tenia avui d’especial que no tingués ahir, o que no tingui demà. Avui, aquest mes, aquest any. Tampoc sé perquè de cop i volta l’univers s’ordena d’una determinada manera. Un seguit d’elements se situen segons els capricis de l’atzar (o del destí) i t'intenten canviar els plans; et porten mitjançant cada instant de present cap al teu propi futur, que sembla que modeles tu, però potser no tant com creus. Dies com avui són una singularitat en el camí, són dies que t’adones de les coses que s’acaben i les que comencen. Perceps com les relacions es transformen només per una idea i els records prenen una altra forma...

Imagotip

2011-02-05T04:28:00.001-08:00

Aixeco el cap dels apunts i em sumeixo en els meus pensaments amb la mirada perduda en l’espai. De sobte fixo la mirada i observo les persones i el que m’envolta. A la sala d’estudi no conec ningú; aparentment. Instintivament observo una noia que tinc davant meu que em recorda algú. Algú que es va creuar un dia en el meu camí.

Penso en les persones, en la seva vida. La noia que observo s’assembla a la que tinc en el record. Tanmateix, la imatge només existeix en la meva ment. La noia, de la qual no recordo el nom, deu ser ara molt diferent, per suposat no pot ser aquesta.

Com li deu haver anat a la vida? Què deu fer ara? Com li anirà a la noia -present- que tinc davant meu? El destí és capritxós, i de les decisions que es van prendre aleshores estem encara ara modelant la nostra vida. Una construcció constant.

Mentre dono voltes a les preguntes torno a capbussar-me en els apunts però l’imagotip se’m apareix desafiant mentre intento concentrar-me.

En la cruïlla

2011-01-30T16:58:00.000-08:00

Quan acabes una tasca intensa, que t’ha absorbit totalment les darreres setmanes, tens una sensació especial. Esgotat per la feina però també satisfet, tinc la impressió d’estar en una intersecció temporal, en una cruïlla de camins.

Deia un amic blocaire que després de temps de no escriure al bloc, en la primera entrada et pesa la responsabilitat. Cert; i per això costa tant. Tanmateix, mentre el bloc resta mut les idees segueixen brollant; i encara ho fan amb més força en les adversitats.

Observant el que m’envolta, escoltant les emocions, s’acumulen les coses a dir; les coses a fer. Durant un temps prioritzes i t’abstreus. Però un cop a la cruïlla, quan ets a la clariana, mires amunt i veus que el sol segueix brillant i les coses són al seu lloc.

Aleshores tornes a cavalcar...

Laudes

2010-12-13T04:55:00.000-08:00

Encara no clarejava quan ens varem llevar. Al sortir de la cel·la vam notar conscientment el fred de desembre i el cel tapat ens impedia saber si l’alba ens proposava les primeres clarors. Mentre ens apropàvem a la basílica les campanes tocaven a Laudes. Certament, rere el gruix de núvols l’alba intentava anunciar-nos un nou dia, igual que les campanes de Laudes. Sempre m’han resultat suggerents els noms dels oficis religiosos dels monestirs: Matines, Laudes, Vespres…Sempre em transporten a la mística del llibre de Eco.

Amb la fressa del matí, caminàvem amb ànim curiós. M’agradaria no perdre mai la curiositat per les coses, per totes les realitats que m’envolten. A mesura que passa el temps, a voltes tinc la sensació d’haver vist ja tot el que m’interessava, d’haver experimentat tot el que volia i de no trobar res més de nou. Absurds de l’inconscient.

Si ens varem llevar a les set per anar a Laudes no va ser per participar activament de l’experiència mística de l’ofici, puix que aquesta experiència ja es dona al hostatjar-se en una cel·la de Montserrat. Aquí, tots els actes adquireixen per se un caràcter místic, ja sigui que t’acostis a l’art, a la natura o a l’espiritualitat.

Anar a Laudes es va convertir més aviat en una experiència antropològica. Varem entrar al temple i la consciència d’ingressar a l’àmbit del sagrat es feia palesa: Les capelles fosques dels laterals, el so profund de l’orgue, l’altar major il·luminat realçant totes les relíquies brillants…Dessota, monjos amb sotana negra, dos novicis (força grans) i tres oficiants, entre ells l’abat. Mentre la Mare de Déu presidia des de dalt, el so de les seves veus solemnitzava el cant de Laudes gràcies a la grandiositat de la nau gairebé buida. Els nostres passos ens portaven amb so furtiu fins les primeres files on uns pocs feligresos participaven de la litúrgia. Els devots, amb el llibre de Laudes obert, cantaven en veu baixa, gairebé només articulant la boca, mentre seguien la lletania monacal.

L’ofici de Laudes és tot cantat, no és una missa. Sense dificultat ens vam integrar a la comunitat ja que la nostra tradició catòlica ens donava eines per saber què s’havia de fer en cada moment. Hagués tingut més dificultat, certament, si hagués participat d’un ofici religiós budista. Quan va acabar, més d’hora que tard, vam sortir a l’exterior on la llum diürna senyorejava per tot. El cel seguia tapat, i només es percebia alguna clariana a la llunyania, calculava jo que més enllà de Monistrol. Més amunt la boira amenaçant tapava el cim de Sant Joan. Travessant l’esplanada observem les arcades amb els sants i veiem que s’apropen els primers turistes. Una parella de japonesos es fan una fotografia en un cartell d’obres del ministeri de fons. El canvi de l’àmbit sagrat al profà, del mític al lògic, del transcendent al banal es dona només en unes poques passes. Contrastos de Montserrat.

L’acte de crear

2010-12-09T07:14:00.001-08:00

Sovint tinc la sensació de que tot el que faig ja ho ha fet algú, que tot el que penso ja ho ha pensat algú i que tot el que escric ja ho ha escrit abans algú.

Nogensmenys, alhora m’adono que qualsevulla cosa que faci és una cosa nova, perquè noves són les persones que la realitzen. Individualment, malgrat les repeticions cícliques de la història, malgrat la duplicació de clixés i d’accions, no hi ha res de la creació humana que es repeteixi de la mateixa manera.

A l’hora de pensar, a l’hora de fer o a l’hora de bastir una paraula rere una altra, la singularitat preval sobre la repetició. Malgrat subscriure pensaments iguals, malgrat experimentar emocions semblants, tota acció humana pot esdevenir, si es vol, una acció nova, una creació.

Tanmateix, aquesta creació es percep especialment en l’art i en la cultura; però també quan, més modestament, hom pretén posar amb més o menys encert negre sobre blanc i donar forma a les idees personals a través del llenguatge i de l’escriptura.

Aquest acte, a voltes quotidià a voltes comú, també es pot impregnar de perennitat. És llavors quan passa a ser un acte creatiu.

Calquejant

2010-12-08T08:01:00.000-08:00

Mentre treballava a recer del vent mediàtic es sentia be. Evitant el brogit quotidià calquejava amb fermesa malgrat les vel·leïtats capritxoses de l’ànim.

La certesa en l’objectiu li permetia seguir la senda, travessar el camí llotós i aguantar el pas separant el que és substancial del que és balder; albirant el futur il·lusionant.

Mentre cercava la translació a l’altre estat, mentre imaginava durant la nit, fermava amb decisió el timó del present desitjant encertar en la interpretació dels signes. I es que qui no s’arrisca tampoc pot vanagloriar-se de res.

La voluntat

2010-11-11T00:24:00.001-08:00

Deia Nietzsche que l’home ha de superar els valors actuals de la societat i reconvertir-los mitjançant la voluntat de poder. És aquesta voluntat la que pot distingir a uns dels altres. És la mateixa voluntat la que ha de permetre superar les adversitats, els agents distorsionadors i els ents malèvols.

Només amb aquesta voluntat inflexible per assolir els objectius marcats, hom podrà ressorgir i reconvertir els valors existents. Valors alguns, que han de permetre discernir amb claredat lo important de lo banal, lo sincer de lo impostat o lo perenne de lo caduc.

Però no invento res. Això ja ho deia Nietzsche…

Tristes trópicos

2010-10-31T16:02:00.000-07:00

Ahir va fer un any de la mort de Claude Lévi-Strauss. Si hagues viscut fins a 70 anys, en faria 30 que seria mort. I tanmateix va viure fins els 100.

La seva longevitat però, esta en consonància amb la importància de la seva figura: Se’l podria recordar per ser el pare de l’estructuralisme, per ser un dels grans antropòlegs del S. XX, per la seva filosofia, per ser un dels precursors de l’etnografia com a treball de camp i per haver escrit Tristes tropiques, que recomano a tothom.

En aquest llibre Lévi-Strauss estudia i relata la vida dels Caduveus, dels bororos i dels Nambiquaras. Explica les seves vivències de pioner a l’Amazònia i al Mato Grosso del Brasil. Però no només això; el llibre és un compendi de relat biogràfic, filosofia, història i etnografia. Les descripcions que realitza del “nou món” i el relat històric i cultural de “l’altre” respecte als europeus és encara avui admirable. Per posar un exemple, en el capítol 9 relata de principi a fi una posta de sol en el mar, com si fos un esdeveniment únic i irrepetible (com de fet ho és).

Llegint el llibre, Lévi-Strauss et porta de cop al segle XX, amb els seus contrasentits i els seus prodigis, que gràcies a la seva lúcida mirada podem experimentar encara com si fos ara. Un temps i un món cambiants i unes experiències irrepetibles. Si algú ha de viure 100 anys, Lévi-Strauss en té els mèrits.

gràcies a tu

2010-10-27T11:52:00.000-07:00

"Moltíssimes gràcies, legió de lectors més o menys anònims: els qui escrivim no fórem res sense vosaltres, no existiríem o ens colltorçaríem aviat."

Adéu-siau i gràcies! (Darrer article d'en Joan Solà al diari Avui)

En temps lingüísticament obscurs, la llum d'en Joan Solà ens ha de seguir guiant. Moltíssimes gràcies a tu.

TFC

2010-10-12T03:44:00.000-07:00

Aquesta tardor es presenta tant intensa com interessant. En el marc del TFC (Treball de fi de Carrera) estic realitzant una recerca històrica d’un militar republicà (el meu besavi), que acabant la guerra es va exiliar a França i posteriorment fou pres pels nazis i portat en el famós “Train Fantôme” fins a Dachau, on va morir.

Per la seva rellevància abans i durant la guerra (fou Tinent Coronel i participà en el judici sumarísim al General Goded), Així com pels esdeveniments que va viure en els seus darrers anys, em sembla que la seva vida és, objectivament, prou interessant per analitzar-la i estudiar-la.

Aquest cap de setmana hem tingut la oportunitat de realitzar, junt amb el meu germà Emili, una recerca sobre el terreny. Hem visitat el camp de Vernet d’Ariège, on va estar pres, i hem entrevistat una filla seva a Toulouse. Les impressions que hem tret de tot plegat són molt bones i les dades obtingudes també. Anar lligant les dades orals amb les dades empíriques, anar bastint la història de vida, amb nous elements i amb sorpreses a cada pas, ens il·lusiona i ens permet veure que tot plegat esta prenent un sentit.

Contribuir a l’aclariment de part de la nostra història, explorar com van viure els nostres avis i besavis, els camins que van seguir per arribar a l’exili, les decisions personals que havien de prendre, els capritxos del destí i les fatalitats de viure a cavall de dos conflictes bèl·lics em sembla un motiu més que suficient per realitzar aquest treball; si a més col·laboro a aclarir la història familiar, encara em fa sentir millor.

2010-10-01T05:36:00.000-07:00

Només ets autènticament lliure quan no t'afecten gens els esdeveniments que t'envolten, quan la realitat en la que vius no et condiciona l'ànim. És llavors, només, quan pots exercir la teva llibertat en tota la seva dimensió.

Sobre el Patrimoni

2010-09-30T08:47:00.001-07:00

Avui es presenta l’inventari sobre el Patrimoni cultural de Castellar. Crec que és una bona iniciativa com a primer pas per protegir el nostre llegat històric i cultural. Tanmateix, només amb aquest pas no n'hi ha prou: Ja l'any 1999 es va fer un inventari del Patrimoni de Castellar que no va servir per una conservació real dels elements inventariats. En la memòria actual s'assenyala que l'anterior recompte es va quedar amb això, en un simple inventari que no es va incloure en el Pla especial de Protecció.

Ara sembla que tornem a comptar i tornem a inventariar, però si tot aquest treball no es cataloga i es crea la normativa per la seva protecció, ens quedarem com fa deu anys. Si no fem el següent pas pot passar que un Mas del segle XVI (Can Bages) quedi amb l'entorn destruït, o que un edifici industrial del S. XIX (La Fàbrica del Molí d’en Busquets) quedi només amb la xemeneia (això si, protegida de manera integral).

Les accions del passat ens han d'ajudar a construir millor el present i hem d'aprendre dels errors, és per això que espero que aquest inventari tan sols sigui un primer pas per una catalogació i conservació efectiva.

2010-09-30T08:20:00.000-07:00

30/09/2010

Quan tenim molt volem més; quan ens quedem en res, qualsevol gest el valorem com una victòria. Les nostres emocions són mal·leables fins a l’extrem. Mentre abans no reconeixíem prou el valor d’una conversa ara ens alleuja el valor d’una mirada.

Com un salt en el temps, emocions passades s’encavalquen amb sentiments presents mentre transitem per lo desconegut...

De hipocresies i despropòsits

2010-09-29T13:52:00.000-07:00

Hi ha despropòsits que no es poden passar per alt. No és de rebut que totes les escoles de Castellar menys l’Emili Carles hagin decidit no fer excursions ni colònies. Com s’entén que els problemes amb el Departament hagin desembocat a suprimir aquestes sortides? Què te a veure una cosa amb l’altra?

A les excursions i colònies s’adquireix una experiència per els infants que és única i que no s’aprèn a l’escola. El valor de l’aprenentatge en aquests casos és superlatiu. Perquè es sacrifica als infants? Són qüestions que no puc entendre de cap de les maneres, qüestions que no tenen justificació.

A Castellar, l’escola Emili Carles sempre s’ha distingit per la seva implicació i la seva coherència i és la única que manté les sortides pedagògiques. Coherència que porta també a no incórrer en actes hipòcrites quan ve el conseller del Ram...

Sobre la imprevisibilitat de la Mort

2010-08-31T00:39:00.000-07:00

Un capellà està oficiant la missa a tots els feligresos mentre diu en to solemne: -Abans que acabi el dia, algú de la nostra parròquia pot morir!
Des de un costat de la primera fila, una dona irlandesa petita riu en veu baixa. El capellà que s’hi ha fixat li diu airat: -I vostè de què riu? La petita dona li respon: -Es que jo no sóc d’aquesta parròquia…

Extret de:
Daniel Klein/ Thomas Cathcart. Heidegger i un hipopòtam travessen les portes del cel. Ed. La Campana 2010

Plou

2010-08-27T10:22:00.000-07:00

Assegut al banc esperava la tempesta. Del nord oest s’apropaven uns núvols blau fosc, gairebé liles que abraçaven per tot. Només cap al sud es veia encara un tros de cel blau. Havia decidit gaudir de l’espectacle, fins que em fos permès, tot seient al banc de la plaça. Els vianants, pocs, s’apressaven cap aixopluc, puix l’amenaça era clara. Mentre em fixava en les suggerents formes dels mamatocúmuls vaig veure la Carme baixant pel carrer. En resposta al meu gest mecànic de salutació amb la ma, ella es va apressar cap a mi. Vista la situació, pensava que la Carme estaria, com tothom, pendent del cel, però m'equivocava...

S’asseu al meu costat i per tota salutació, em comença a parlar: -Aquesta plaça esta ben deixada! Els bancs estan fets malbé i la font gairebé no raja...-Si, responc mentre no trec la mirada del cel.
-Ja portes paraigua Carme? –No, ara vaig a missa. Per la seva resposta penso que potser a missa no s’hi deu anar amb paraigües; miro el rellotge, falten vuit minuts per les vuit i calculo mentalment si la tempesta s’aguantarà els vuit minuts que falten perquè la Carme arribi a l’església.
-I els arbres, els han anat tallant i encara no n’han plantat de nous-. Veig la Carme realment indignada. -Em sembla que comencen a caure gotes, li dic, però ella em respon: -i aquest tros de carrer, no has vist quin forat que hi ha? Jo baixo la meva mirada del cel per un moment. Mentre creix la indignació de la Carme, augmenta la meva preocupació; els llampecs de la llunyania són ja sobre nostre i els trons ressonen per tots els racons.

La plaça resta buida, només dues figures assegudes al banc desafien l’ambient carregat i tens. Les gotes de la meva imaginació es transformen en realitat. Mentre comencen a caure a un ritme lent però segur, com pilotes d’aigua que s’estavellen al terra, li dic a la Carme: -ara si que plou, potser ens n’hauríem d’anar. Passa un vianant amb paraigua i ens mira astorat. Deu pensar que hi ha gent per tot.

De sobte, la Carme s’aixeca. Com si la incipient tempesta no anés amb ella decideix que ha de marxar. Miro el rellotge: falten tres minuts per les vuit. –Me’n vaig a missa, que faig tard. Penso què hagués passat si hagués faltat un quart d’hora per anar a missa. Em quedo un minut mes mullant-me mentre el terra gairebé ja ha canviat de color. Tinc els meus dubtes de si la Carme s’ha adonat que plovia. Potser en el seu subconscient, com una cosa mecànica...

Mentre assegut al portal observo la cortina d’aigua, penso amb la Carme. Suposo que ja deu ser a missa; espero que no s’hagi mullat gaire.

Paradoxa

2010-08-24T11:55:00.001-07:00

S’acostava al terreny de la realitat desconeguda, en el temps i en l’espai. Mentre anava avançant, travessant el període de temps gestacional, tenia la certesa que al final tornaria a ser com el principi: un bucle. Nedava a través de les aigües cristal·lines de la despreocupació quan de sobte va treure el cap i se li va aparèixer el passat davant seu. Sabia que el cercle es tancaria, sabia que es presentaria una reproducció calcada del passat, però paradoxalment, aquesta situació no tindria res d’igual, seria nova, amb d’altres emocions i d’altres sensacions.

I ell tenia en compte la paradoxa mentre pensava en les emocions. És igual que hagués tingut ira, odi, compassió o amor. Totes les emocions li havien transformat els sentits percebent la realitat totalment distorsionada. I ell ho sabia. Només en l’absència d’emocions es podia interpretar la realitat tal com era. Però l’absència d’emocions li semblava impossible; a no ser que marxés al Tibet.

Esperant l’inconegut, esperant el tancament del bucle temporal que li unís passat i present, sabia que la realitat se li transformaria, una vegada més. Pensava que Piaget i el buddhisme tenien força en comú.

Redondo

2010-08-16T23:51:00.001-07:00

Tarda de diumenge llegint documents antics. Cartes enviades i rebudes quan eren l’únic mitja per comunicar-se des de la distància. Temps de guerres i exilis. Ascendents familiars no coneguts que, a través de les seves paraules et fan partícip del seu patiment, et fan imaginar-los dins d’un vagó de tren per bestiar o darrera un filat d’un camp alemany. Al submergir-me en el passat de fa 70 anys he descobert coses inquietants. Com podia no saber-ho després de tants anys? Com podia ni tant sols haver-m’ho qüestionat?.

Sempre m’he identificat més amb el meu primer cognom que amb el segon. Un impuls absurd m’ha portat a no valorar tant el cognom Redondo. Potser perquè el seu origen no era català, potser perquè era força comú o tanmateix per perjudicis de l’inconscient quan hom no s’adona que res és pur ni ho pot ser.

Passen les hores llegint les missives, endinsant-me en la història, vivint per una estona el que van viure ells, testimonis en primera persona dels horrors del segle XX. Mentre les seves emocions són les meves, mentre el nus de la gola no em desapareix, penso en l’abans i en l’ara, en el passat i en el present. Aixeco la vista del paper i un profund sentiment de nostàlgia aliena m’embarga.

Mai fins ara m’havia sentit tan orgullós de portar el cognom Redondo.

2010-08-08T07:57:00.000-07:00

Quan persones que aprecies estan afligits, tu també ho estàs. Quan persones properes pateixen, a tu et sap greu.
Ha mort el pare d’un amic. Malgrat el coneixement de lo inevitable, malgrat saber la llei de la vida, tot i ser conscients que els progenitors han de marxar per donar pas als nouvinguts, sempre se’t fa estranya l’absència, sempre se’t queda un buit.
La vida és un constant canvi, una impermanència implacable; tanmateix aquest canvi només se’ns fa realment palès, quan deixem de tenir al nostre costat persones estimades que han estat amb nosaltres tota la vida, persones a les que els hi devem la vida. Per això costa tant.

Una forta abraçada Xavi, i també per tota la família.

Grossman

2010-07-08T14:01:00.000-07:00

Sovint relaciono els llibres amb els estius, o els estius amb llibres, o els llocs amb les històries, o les idees amb els moments. Un bon llibre, quan m’ha agradat, gairebé sempre recordo què feia i on era quan el llegia. M’agrada repassar parsimoniosament els prestatges de la meva biblioteca recordant les obres, el que hi expliquen, el que feia jo quan les vaig llegir, i on era. També sovint em venen sensacions, impressions on relaciono les històries explicades amb el moment personal en que les llegia. Això és el que marca la literatura en relació a la vida, és el que em permet gaudir del record i rememorar l’experiència de la lectura. I aquesta sensació, és a vegades més plaent quan es reconstrueix que quan s’experimenta per primera vegada. Molt sovint obres que m’han costat de llegir són les que amb el temps, recordo amb més entusiasme. Em ve al cap per exemple Bella del Senyor, d’Albert Cohen, o l’Illa del Dia Abans, d’Umberto Eco.

Ara estic amb Vida i Destí, de Vassili Grossman. Portant prop de tres centes pàgines, ja tinc la certesa que serà el llibre del meu estiu. Llegint les descripcions de l’ànima humana, el relat dels patiments i les bondats dels éssers humans, hom se’n adona de la grandesa de la novel·la. Grossman, que fou un dels primers en denunciar l’extermini en els camps nazis, realitza un retrat excepcional dels patiments de la societat soviètica en el marc del setge de Stalingrad durant la segona guerra mundial. Però no parla només dels soviètics, ni del setge alemany, sinó que la novel·la traspassa tots els àmbits i tots els espais convertint-se també en una novel·la d’amor, amb una descripció excepcional de la naturalesa i de l’home, de les relacions humanes en situacions límit, és en definitiva una novel·la de totes les coses juntes que sobrepassa qualsevol intent de classificació.

No he arribat encara a la meitat del llibre, però estic segur que serà un dels grans llibres que hauré llegit; l’estiu del 2010.

S’ha de ser valents

2010-07-01T11:16:00.000-07:00

Si el dia 13 de setembre va marcar un punt d’inflexió, a partir del 28 de juny s’hauria de marcar un punt i apart. Després de la sentència del Tribunal Constitucional jo em pregunto: I ara que?.

El 30 de setembre de 2005 em vaig sentir feliç. Recordo fins hi tot on era i què feia quan vaig escoltar per la ràdio que el 90% de la cambra catalana havia aprovat el nou Estatut. Recordo les imatges d’alegria i les abraçades entre tots els polítics catalans. Per una vegada ens havíem posat d’acord i havíem elaborat un Estatut digne, un Estatut on Catalunya s’havia de sentir com una nació important dins del conjunt d’Europa. Amb aquelles condicions, amb una relació de respecte i fluïdesa amb l’estat espanyol, sense manlleus i espolis i amb el reconeixement ple dels drets dels pobles, Catalunya podia mirar el futur amb optimisme.

Però l’alegria va durar poc; l’estatut català va passar d’anomenar-se estatut de Miravet a estatut de la Moncloa. I és que els tacticismes i les accions de curta volada pròpies dels polítics catalans actuals ens van portar, una vegada més, a cedir davant d’Espanya en la reivindicació dels nostres drets. I jo em pregunto: Si ara tothom s’esquinça els vestits amb la darrera retallada per part del TC, perquè no van ser valents llavors, quan el Sr. Guerra i el Sr. Rubalcaba van començar a retallar?. Era llavors quan ens havíem de plantar i dir que no ho podíem admetre. Però aleshores es va cedir a totes les exigències (primer socialistes) per poder a continuació votar un estatut ja molt mermat. I aquell ja no era el meu estatut, era un simulacre.

Les accions del partit popular, del defensor del pueblo i del Tribunal Constitucional, han portat a seguir degradant la paciència, l’autoestima i la dignitat dels catalans. Davant d’aquestes ofenses, òbviament hem de manifestar-nos per fer sentir el nostre clam, però a continuació s’ha de ser valent i encapçalar una acció conjunta de la gran majoria de partits catalans. Totes les formacions polítiques son plenament conscients de l’espoli espanyol, de la vergonya a la que ens sotmeten i del moment important que vivim. S’ha de tenir determinació per encapçalar una proposta en la que Catalunya pugui governar-se i gestionar-se sense el domini de cap altre estat. S’ha de ser valent per liderar una proposta solida d’autogovern que convenci al poble català. A tots. Si la determinació és clara, si els polítics es posen d’acord, si des del parlament surt un pla ferm i unitari, el referèndum posterior no tindrà cap dificultat i Espanya no podrà fer res més que acceptar la voluntat popular.

2010-06-26T11:49:00.000-07:00

M’agrada constatar que no estàs però estàs, sé que no hi ets però sé el que penses. No només hem de tenir la tecnologia, també hem d’utilitzar-la; i hem de voler ser-hi. Ser allà però participar aquí. Una combinació del temps i l’espai que a mi em costaria. No hi ets presencialment, però sempre comptem amb les teves afinades opinions, les teves ganes de fer i proposar.

M’agrada saber que, malgrat la llunyania, segueixes amb nosaltres.

n costats

2010-06-21T15:46:00.000-07:00

Com un quadre de Mondrian, com un políedre de n costats, la vida ens reserva sempre sorpreses, nous costats inexplorats, nous vèrtex per descobrir; només hem d'atansar-nos a ells sabent que hi son, esperant-los. Ara el segment és curt, ara caiem en una zona fosca, després és blanca com la neu i el camí es fa més llarg, a voltes ens endinsem en zona vermella. No hi ha cap instant igual, encara que ho sembli. Cada segon pot i ha de ser diferent; però clar, el farem distint segons la nostra pròpia voluntat. Pot ser un instant més dels molts que s'han succeït o pot ser un moment nou, inexplorat, per crear. I qualsevol creació és única, personal, intransferible, absoluta i original...

Voldria fugir de la superficialitat, de la còpia, de la reproducció monòtona en el fer i en el sentir. Voldria crear el meu propi temps i espai dins d'aquest quadre inacabable de n costats.

2010-06-19T06:47:00.000-07:00

Vaig entrar a la impremta demanant un llibre que parla sobre l’adolescència i està escrit per una autora de Castellar. Sabia que el tindrien. No recordava el títol ni coneixia l’autora. Ho vaig fer perquè tinc una adolescent de 14 anys que cada dia em sorprèn, i perquè vull començar a entendre què em trobaré si acabo complint el meu desig professional. També, perquè sense conèixer l’autora, sabia que era professora on jo vaig fer els meus estudis, l’Escola Sant Nicolau de Sabadell.

El llibre de la Núria Homet (ara ja sé qui és i a través de ma mare diu que em signarà el llibre) l’he trobat interessant i aclaridor. És una obra senzilla, plena de sentit comú, i que traspua ganes de fer la feina ben feta. En principi sembla que l’obra estigui adreçada als pares dels adolescents, però només entrar en matèria es veu que realment va adreçada als docents. Són 100 pautes per sobreviure al contacte diari amb una classe de 25 adolescents, però també són cent maneres de fer be les coses en la feina d’educar i ensenyar.

Es percep una certa defensa del gremi, com si constantment fossin atacats, i és llavors quan em ve a la memòria que tothom no és igual. La Núria parla per ella i explica amb molt d’encert com s’han de fer be les coses; tanmateix, més d'un professor de secundària faria bé de seguir els consells de la Núria. Però be, com ella diu, hi ha pares de tot tipus: Alguns ho fan be (o ho intenten) i d'altres no. I això val també pels docents.

I de cop...

2010-05-23T09:52:00.000-07:00

Mai hi havies parlat més de cinc minuts. Mai t'havies parat a pensar-hi. No coneixes a les persones però elles hi son. Van en el mateix vago del tren de la vida, comparteixen inquietuds i pateixen pel mateix.

No t'ho esperes i pensen semblant a tu, tenen la mateixa sensibilitat. Converses que d'altres no entendrien, converses sobre el pensar, l'ara i l'abans, l'aquí i el mes enllà. Converses que aturen el temps.

I de cop l'atzar fa de les seves, una vegada mes.

La cesació del desig

2010-05-04T15:50:00.000-07:00

Mentre travessava la primavera, sensacions bipolars li recorrien el cos. Mentre cavalcava, subjectava ben fort les brides del pensament. L’enclusa no era tant llarga ni tant feixuga i la travessa temporal el portaria a lloc segur.

La por li havia desaparegut mentre aconseguia dominar el seu altre Jo. Ja no sentia res, ja no patia per res i tenia la convicció de que podia assolir la cesació del desig; invocant Gautama.

Sabia que l’esforç no era endebades, sabia que nedava contracorrent i era conscient de la dificultat de l'empresa. Nogensmenys, li semblava que aviat seria l’inici de la resta de la seva vida. El punt llunyà, minúscul i distant, s’apropava lentament i aviat desapareixerien les encluses i les travesses. En tenia la clarividència de les certeses.

Laozi

2010-04-06T15:13:00.001-07:00

“Sense sortir de la teva pròpia casa, pots conèixer el món,
Sense mirar per la finestra , pots conèixer el dao del cel.
Com més lluny vagis, més disminuirà el teu saber.
Per això el savi coneix sense viatjar,
Distingeix sense mirar,
realitza la seva obra sense actuar.”

Laozi, X

Aquesta cita del daodejing il·lustra clarament la filosofia taoista. Un corrent de pensament que es basa en el dao (“Camí”) com a ens extern i alhora immanent a les persones, el qual hom ha de procurar seguir. La clau és no desitjar, no pensar, no saber, per mantenir buit i en blanc el cor i la ment. S’ha de seguir el dao per assolir la tant desitjada pau interior.

Aquesta és la vessant filosòfica del taoisme, sustentada també amb el concepte de no-acció, de no actuar per deixar discórrer el món exterior aliè a un mateix. És una filosofia eminentment individualista.

Tanmateix, hi ha també la vessant religiosa, iniciada sobretot a partir del Zhuang Zi (el mestre Zhuang amb el llibre homònim). A partir del segle II aC es comença a parlar d’una religió taoista amb la immortalitat com a objectiu. Aquesta però, és una immortalitat del cos, no pas de l’esperit (com el cristianisme), i per aconseguir-la s’han de realitzar una sèrie de processos, com exercicis respiratoris, dietes de cereals, alquímia, i evidentment una intensa meditació.

Aquesta és la corrent de pensament taoista que va sorgir per oposició al confucianisme (no abans) i que pretenia donar sortida a una espiritualitat i un misticisme que el confucianisme no tenia. De fet, les ensenyances de Confuci han marcat durant segles els governs de les dinasties imperials xineses, ensenyances basades en un ordre moral estricte, un ordre social fortament jeràrquic i una defensa de la solidaritat humana com a base per seguir el “Camí”. En tot cas, l'amor a l'estudi, la pietat filial i la defensa de la bondat i la solidaritat humana son arguments prou de pes per tenir en compte a Confuci davant l'individualisme taoista.

La frontera

2010-04-05T15:14:00.000-07:00

Viatjava cap al sud i el trajecte duraria tres hores. Havent sortit del Vallès, seguiria la línia de la costa fins a les terres de l’Ebre. Allà, entraria al País Valencià i giraria a l’alçada de Vinaròs en un angle de 90º cap a l’interior, cap al Maestrat.

Mentre anava pujant el port, el paisatge s’anava transformant. Havia seguit durant molts kilòmetres en companyia dels camps de tarongers, únic referent paisatgístic on predominava invariablement el verd i el taronja. De sobte, l’horta va donar pas al secà. A mesura que guanyava alçada per la sinuosa carretera, els arbres fruiters cedien el lloc a oliveres i ametllers. El cromatisme canviava gradualment i ara dominava pertot el blanc i el rosa de la flor d’ametller. La primavera jove de principis d’abril estava a punt d’esclatar.

Mentre pujava es fixava en els pobles, en els noms. La toponímia canviava i quedava palesa la presència sarraïna en aquelles terres; era una presencia constatada també en l’arquitectura dels campanars, amb formes suaument arabitzants. Ell coneixia la història, sabia que la presència musulmana en aquelles terres havia durat molts més anys que al principat; eren anys en que la frontera era situada a l’Ebre, i en que arribar a Tortosa era una temeritat. La seva imaginació va anar resseguint la línia històrica del temps fins aturar-se en l’esplendor de la corona catalano-aragonesa, època a partir de la qual es va començar a forjar la unitat territorial i lingüística que comprenia el Principat, el País Valencià i les Illes Balears. No tenia dubtes que aquells eren els seus orígens, uns Països Catalans que s’havien forjat amb el pas dels segles i que li proporcionaven el seu referent identitari. Uns Països Catalans que els polítics i governants actuals no respectaven ni entenien. Inmersos en una deriva practicista, falta de referents nacionals i sense entendre la seva pròpia història es dedicaven a governar per al futur sense conèixer el passat.

Mentre es dirigia a la Tinença de Benifassà, el fil del pensament anava del passat al present, la carretera seguia guanyant alçada i el paisatge de pins i alzines dominava abastament. No tenia dubte que arreu on li arribava la vista seguia essent casa seua, malgrat ara i adés els governs seguissin malfixant les fronteres.

2010-03-20T08:59:00.000-07:00

El Mestre digué: "Quan el temperament domina la cultura, tenim un rústic. Quan la cultura domina el temperament, tenim un erudit. Quan es troben cultura i temperament a mitges, aleshores és quan tenim l'home noble"
Confuci (Analectes VI, 18)

Que llunyà i que proper alhora està el Mestre Kong en el temps i en l'espai...

Cadaqués

2010-02-23T13:59:00.000-08:00

Tarda de febrer davant del mar; al seu racó de Cadaqués, a recer del vent, el sol hivernal minimitza el fred. Asseguts en un banc, ella recolza el cap a l’espatlla d’ell. Moment plàcid que voldrien que no s’acabés mai.
Tots dos, en silenci, fruint la contemplació, gaudint del moment de serenor i pau sense pensar en res més que en el present, en l’ara i aquí. Entre les cadenes del passat i les incerteses del futur, es concentren en atrapar el present, en no deixar-lo escapar. La comunió d’espai i temps els pertany només a ells; és un moment de perdó, de complicitat, de confiança…

Impasse

2010-02-09T15:32:00.001-08:00

Moments d’espera, estones d’impasse, dies freds de pluja fina sense aturador. Setmanes de febrer per dedicar-se a escoltar el passat i atànyer el futur. El passat es perd en la foscor, la línia del temps ens transporta sempre en la mateixa direcció mentre els records es van allunyant. Les noves vivències de les noves realitats tapen els afers passats, talment com les fulles rogenques de tardor es sobreposen una damunt l’altre sobre el sòl. Només d’aquesta manera la nostra consciència permet mantenir l’equilibri necessari entre el que som i el que projectem, entre el que hem sigut i el que hem aparentat.

Amb la recança del dubte, hom recorda i escriu. Recança per la por de recordar, por de reviure. Només si la distància és suficient, hom pot rememorar amb la imparcialitat emocional necessària per no ser injust; només d’aquesta manera es poden objectivar els records. Mentrestant, el millor és seguir, esperar i cercar amb determinació el futur. Mentre tots els elements es posen d’acord per fixar la brúixola, hom deixa caure les fulles rogenques de tardor.

Pluja del nord

2010-02-02T12:55:00.000-08:00

“La resposta ha de ser més pragmàtica que ideològica, cal acceptar els canvis de la mateixa manera que cal lidiar amb la presència de persones indesitjables, i tractar de treure el millor d’una mala situació sense obstinar-se a lluitar contra forces que són més enllà del teu control”

El cafè es refredava. El rellotge s’havia aturat i només se sentia el traginar de la cambrera rera el taulell. Es va girar envers la finestra observant com queia la pluja fina del nord. A la llunyania s’entreveia la platja, sumida en la boira.

De cop va tornar on era. Escoltant aquelles paraules no podia més que estar-hi d’acord; però clar, ell era fidel als seus valors, i haver de pensar de forma pragmàtica li suposava un gran esforç. Sobretot en tant que aquesta superació necessària s’immiscuia en l’àmbit emocional. Detestava els éssers pragmàtics, rancuniosos, interessats. Odiava les persones falses i manipuladores. Il·lús ell, idealista que creia en l’amistat. Com podia canviar l’idealisme pel pragmatisme? Com podia pensar en que res havia valgut la pena?

Sumit en aquests pensaments es va adonar que la llum de la tarda començava a canviar. Sense saber quina hora era, van sortir al carrer. El fred era viu i la pluja havia parat. Baixant pel passeig fins la platja hi seguia donant voltes; malgrat aquelles paraules assenyades volia seguir sent ell mateix, no volia canviar; malgrat la societat, malgrat tot. Sense defallir, insistentment, seguiria cercant en el bosc, seguiria buscant les alzines entre els pins, seguiria amatent a l’estassada aclaridora que li donaria l’oportunitat de trobar, finalment, aquells valors en que ell tant s’identificava.

Entrevista al BdeBlog

2010-01-27T13:54:00.000-08:00

Dimarts em van entrevistar els amics de Radio Castellar al programa BdeBlog. Se'm va fer una mica estrany parlar de les coses que fa un mateix, però sempre agrada que pensin en tu i valorin el que fas.

Vaig passar una bona estona amb el Fran i el Jordi i els animo a seguir fent la bona tasca que fan.

Si voleu escoltar l'entrevista, la podeu trobar aqui.

Alienació

2010-01-24T14:31:00.000-08:00

Intenten governar la meva vida, intenten imposar el que he de fer, quan i com; intenten controlar el que escric, el que faig. El que no podran mai és regir el meu pensament. Aquesta és la única cosa que sempre restarà lliure, rebel, on mai res ni ningú podrà immiscuir-se sense el meu consentiment. És la única entitat pura i absolutament lliure, i els seus límits són exclusivament els de la meva imaginació.

Malson

2010-01-21T13:56:00.000-08:00

Quan revius en temps present els fantasmes del passat, quan les converses es fan agres, quan el despreci es fa palès, només tens ganes de fugir. Mentre tornen les sensacions extremes, mentre torna el patiment, només tens ganes de correr i avançar entre els arbres fins a trobar la clariana. Vols cercar amb delit l'aire fresc, aire no contaminat de mediocritat, ignorància, mala fe, hipocresia, falsedat, aire no contaminat de dolor.

I mentre ho penses et sembla que aquest dolor de l'ànima és per a tu absolut, com un malson, però en realitat és relatiu; veient el patiment -de veritat- a l'altre banda del món, te'n adones que no tens dret a sentir dolor, no aquesta mena de dolor.

I llavors busques els teus, els que t'estimen, que t'ajuden a relativitzar-ho. Com sempre tenen raó.

2010-01-09T15:33:00.000-08:00

Mentre escoltava aquelles persones pensava en la vida. Quatre persones octogenàries, d'origens diferents, de maneres de fer dissemblants, cadascuna amb la seva pròpia història, la seva pròpia alteritat, units pel moment. Mentre els observava, silent, també els envejava. Ells amb el doble de la seva edat, semblaven felices, semblaven fruir de la vida, trobaven en ella coses que a ell ja li costava molt valorar. I es preguntava: Quina felicitat es podia trobar als vuitanta anys, essent conscient de les certeses de l'esdevenidor? Era l'absència de pensament de futur? Era el gaudir del present? Què era?

Ella feia broma amb el barret. ara se'l posava ara se'l treia, talment com una noia juganera de setze anys. Segur que els havia tingut i els recordava amb més clarividència. Posant-li la ma al genoll, se'l va mirar amb tendresa - Si jo tinc dos anys més que tu! - Feien broma, seguien la broma inconscients del perill, inconscients de ser al llindar del desconegut. O potser massa conscients, i per això feliços gaudint del moment.

Es va posar la gorra i l'abric i va sortir. Els va deixar allà dins, amb la seva felicitat fugissera. Va desaparèixer de les seves vides sense ni tant sols haver-hi entrat. Sense que se'n adonessin. Els dos graus de temperatura el van tornar a la realitat, uns núvols grisos pintaven neu. Tantmateix, es va quedar amb el record del moment. Els seguia envejant. I els admirava.

No ens enganyem (per els desmemoriats)

2010-01-08T16:59:00.000-08:00

Durant les properes setmanes es parlarà abastament de la sentència del tribunal constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Se’n parlarà si ha estat retallat, i es posarà el crit al cel; es probable que es convoquin manifestacions i la majoria dels partits catalans estaran units en la seva defensa. També se’n parlarà si el TC no toca l’Estatut i es deixa com estava. Aleshores sortiran tots els partits polítics (el tripartit al capdavant) expressant els seu cofoïsme, la seva felicitat per la “victòria” i la seva seguretat de que hem assolit una fita important. Exactament com va passar en la “gran victòria” catalana amb el finançament, quan es va acabar pactant amb el govern espanyol que, en el plaç de 4 anys la balança fiscal de Catalunya respecte a Espanya seria menys desnivellada. Doncs be, igual com va passar aleshores, tots els partits polítics estaran exultants d’alegria. Com llavors, ho estaran per la “victòria” sobre l’estat espanyol. Perquè ho hem aconseguit. Hem aconseguit que no ens el retallin més, que no ens el deixin a zero. I estarem contents.

I es que els catalans som així. Al setembre de 2006 aprovem un estatut d’autogovern refrendat per un 90% del parlament de Catalunya. Aleshores ja va haver-hi el gran bany de cofoïsme. Tots els partits exultants perquè ens havíem posat d’acord, perquè havíem aconseguit un estatut certament ambiciós i competent. Un estatut com es mereixia Catalunya. Entre nosaltres, els catalans, vam acordar un reglament per autogovernar-nos que valia la pena. I aleshores jo també vaig estar orgullós; del meu país, i per una vegada dels que em governaven. Però va durar poc, perquè quan ens vam posar a negociar amb l’Estat Espanyol, van començar a aparèixer totes les mancances que té el poble català en general i els polítics en particular a l’hora de reivindicar el que és nostre. I aquí van començar, d’una banda els partidismes i de l’altra la submissió a les directrius d’un implacable ministre Rubalcaba (gran negociador) i d’un reaparegut Alfonso Guerra que recordava els pitjors temps.

Passat l’Estatut pel ribot espanyol, els catalans el vam acceptar donant les gràcies i encara contents. Però clar, encara no era tot. Encara hi apareixia la paraula “nació” (i no a l’articulat sinó al pròleg, per tant sense valor real). Per tant, els més extremistes dels espanyols, els més centralistes, els que no van votar ni la constitució espanyola, els que no estaven d’acord ni amb “l’Espanya de les autonomies”, aquests (El PP), van apel·lar, ara si, a la constitució, per diluir, encara més si cabia, el que quedava de l’estatut. En definitiva per intentar que un tribunal superior decideixi “què és” una part integrant de l’Estat espanyol. Decideixi si aquesta part, integrada per la força, té prou entitat per autoanomenar-se “nació”.

Perquè clar, com es decideix si una regió o un poble és o no una nació? Per les ganes de ser-ne de la seva població?, es valorarà la seva història?, la seva singularitat? La seva llengua diferenciada? Tot això són motius suficients per ser una nació? Després de 1000 anys d’història diferenciada, de 300 anys de Corona Catalano-Aragonasa en igualtat amb el regne de Castella, després de 300 anys més de pugna constant amb Espanya i amb França, ara s’ha de pensar i decidir si aquest poble és una nació? Un tribunal superior espanyol, l’any 2010 ha de prendre aquesta decisió?

Bé, no ens podem prendre la qüestió en broma perquè és massa trista, però en tot cas, si aquest tribunal decideix que si, que som una nació, i no toquen l’Estatut, tots els partits catalans saltaran de joia i es congratularan. I la seva felicitat serà per saber que seguim essent on som.
No ens enganyem, que no s’enganyi ningú, l’estatut que ens han deixat, fins i tot si no el toquen, no és que el que nosaltres havíem aprovat. La joia serà una fal·làcia. Una fal·làcia electoralista. Seguirem sent on som, i evidentment la culpa seguirà sent nostra i dels nostres polítics, no ens enganyem.

Reflexions, blocs i 2009

2009-12-29T09:32:00.000-08:00

No tinc per costum utilitzar el bloc per explicar les coses que faig o les coses que em passen, més aviat l’utilitzo per una necessitat de sortida, de cridar portes enfora (com fa el personatge de el Crit de Munch). És per a mi una eina d’expressió per dir el que penso o per transmetre les meves inquietuds. Darrerament s’ha transformat també en una eina literario-filosòfica sense cap altre pretensió que no sigui deixar escrit, a voltes per mi a voltes per qui li interessi llegir-ho, un seguit de pensaments en forma d’escrits o textos pel simple plaer de l’escriptura. En última instància és únicament un desig d’escriure per el simple plaer de fer-ho, i potser també un desig de perdurabilitat en les accions i els pensaments.

I és que reflexionant, veig que hi ha diversos tipus de blocs: Els que escriuen perquè els altres sàpiguen el que fan, o perquè sàpiguen lo be que ho fan, o perquè es parli d’ells, o per cercar la polèmica, en qualsevol àmbit però si és pròxim molt millor (en aquests cassos, òbviament tenen moltes més entrades i l’autocomplaença puja). També hi ha els que expliquen coses interessants perquè saben de què parlen, i també els que l’utilitzen com a mitjà d’expressió de les seves inquietuds personals, més com una eina literària, o per donar sortida al talent que cadascú pugui tenir; i finalment també hi ha els que escriuen sense importar-los-hi qui ho llegeix, i només ho fan per pur plaer personal. En darrera instància però, no podem negar que sempre hi ha un punt de autovoyeurisme intrínsec. Evidentment n’hi ha moltes més classes, no és una classificació exhaustiva ni tant sols representativa, i també és cert que cadascú es pot veure reflectit en una part de cada tipologia. De fet, a mi m’interessen especialment els tres darrers, però reconec que puc veure-m’hi reflectit en més d’un. També existeix la dificultat de sostreure’s de criticar algú o alguna cosa, o dir alguna cosa polèmica només per la satisfacció de saber que seràs llegit amb més avidesa o que provocaràs alguna reacció. Aquesta postura és temptadora i es pot constatar que molts hi cauen, amb més o menys encert. Tanmateix, d’aquesta postura jo intento fugir-ne, procuro que no sigui el meu estil. En definitiva, el que més m’interessa són els blocs fets per persones intel·ligents i que el que expressin siguin idees amb gust, sentit i intel·ligència, diguin el que digui.

Aquest és un post atípic, no acostumo a escriure en estil directe i molt sovint tinc dubtes sobre la idoneïtat del articles o per la dificultat en separar els àmbits de lo privat i lo públic (i en una dimensió més literària, lo real i lo imaginari); també sovint em queden sense publicar per falta de temps o de capacitat per fer-los com voldria (em ve a la memòria la menció d’una amiga sobre les cartes no lliurades, que serveixen per a un mateix). Sobre aquest post també tenia els meus dubtes però l’he publicat potser perquè s’acaba l’any i per a mi aquest 2009 no ha sigut un any més. Tampoc puc dir que hagi sigut un any especial, diria més aviat que ha sigut un any diferent. Un any atípic, dur, introspectiu, reflexiu, amb oscil·lacions extremes, un any de veure-ho tot molt clar, i després molt fosc, i altra cop clar...un any d’extrems, d’intranquil·litats, d’absurditats, de clarobscurs, de travesses inacabables, de cants inconfusibles, de paranys del destí, de girs de l’atzar, de converses celestials i de situacions dantesques. Un any de contrastos com pocs, que segur no oblidaré. Em quedaré amb unes quantes coses i deixaré que la resta es perdi en el record, en la immensitat pregona del temps. Ha estat un any en el qual no només he existit sinó que també he viscut, malgrat tot. Només per això ja val la pena haver-lo passat.

Irreversibilitat

2009-12-15T15:03:00.001-08:00

La sensació d’irreversibilitat l’embargava. Hi havia fets, accions, que havien traspassat el llindar del retorn. La única opció possible era deixar anar el llast que tant temps l’havia subjectat, que tant temps l’havia atrapat amb els seus tentacles embriagadors. Havia de seguir la línia positiva del temps, lenta però segura. Els records el perseguien com dimonis del passat mentre ell s’afanava per submergir-se en el futur.
Sovint evocava la natura, invocava a Rousseau. Seguint el camí rural, les darreres llums del capvespre transformaven els arbres del camí en ombres suggerents. Dos cavalls al mig del bosc, en un tancat, es transformaven en siluetes màgiques, més a prop de semblar éssers mítics que animals de la terra. Els unicorns apareixien davant d’ell mentre la seva imaginació volava desbocada.

La natura l’acollia, era el seu refugi. El retorn rousseaunià el feia sentir un més, un ésser natural desintoxicat de tics socials, alliberat de jous psicològics, despullat. Mentre el llast s’anava deixant anar, molt, molt lentament, ell sentia, desitjava sentir l’alliberació de l’ànima, la pau emocional. Hi havia situacions, accions, persones, àmbits, els quals pertanyien al passat i ell sabia que no hi hauria possible retorn, s’havien tallat les amarres, s’havien deixat anar els darrers nusos.

La nau potser estava encara a la deriva, però ell ja navegava lliure, i l’única amarra cap al passat eren els seus propis records. Records funestos, records infames que tapaven els instants amables. Espais físics de joia que es convertien en cambres de tortura. Flashbacks que el punien una i altra vegada dolorosament. Desitjava amb anhel que aquests es diluïssin, perquè mentre pensava en el passat, aquest es transformava en present. El llast invocat mentalment es feia pales com si fos ara i aqui. Els dos espais temporals es confonien. És per això que confiava en el temps, sabia que el seu discorre lent però implacable aniria esvaint els fantasmes i espaiant l‘evocació malèvola, convertint-los definitivament en àmbits del passat, tant en realitat com en ficció.

N’estic orgullós

2009-12-12T15:32:00.000-08:00

Per una vegada estic orgullós del meu país. Demà es realitzarà una consulta popular per preguntar a més de 700 mil catalans si volen la independència del seu país. La independència de l’estat Espanyol. No és una qüestió de nacionalismes més o menys recalcitrants o de independentisme demagògic. És una qüestió de sentit comú. Una nació catalana, un país, un poble, una identitat única i diferenciada des de fa mil anys, amb una història pròpia, amb una cultura pròpia, amb una manera de fer singular, diferenciada, exclusiva i autònoma, amb una idiosincràsia particular ha de poder decidir si vol regir els seu destí de manera lliure i no subjugada a ningú. Ho ha de poder decidir com ho poden fer o ho han fet, Eslovènia, Croàcia, Kosovo, Polonia, Finlandia, Macedònia, Irlanda, o Escòcia. Pobles i nacions Europees que tenen una identitat pròpia i poden ser o han esdevingut independents en el darrer segle.

Perquè ho neguen a Catalunya? Un poble capdavanter a Europa com el que més, una de les llengües més parlades a Europa després de les majoritàries i amb tanta tradició històrica com el francès o l’espanyol? Perquè no deixen decidir pel seu compte a la nació Catalana?. Entre dos estats fortament centralistes, amb un fals i demagògic estat de les autonomies espanyol i un estat jacobí francès, Catalunya necessita reivindica-se, necessita expressar la seva personalitat pròpia que cada dia que passa l’estat espanyol intenta minimitzar fins l’extrem. Des d’espolis Culturals (l’últim és el llegat fotogràfic d’Agustí Centelles) fins a espolis econòmics (la farsa del finançament) o polítics (la farsa de l’Estatut). Com es pot entendre que un tribunal constitucional espanyol estigui dirimint si Catalunya és o no una nació? Com es pot voler pertànyer a un estat que tracta d’aquesta manera a una part integrant? Com es pot negar als catalans el dret a decidir què volen fer?, el dret a la pròpia autodeterminació? Repeteixo, és de sentit comú atorgar-nos aquest dret.

I aquests dies també em sento molt orgullós de la meva vila, Castellar. És remarcable l’esforç que s’ha fet des de Castellar Decideix i com s’hi ha implicat tota la ciutadania. En aquest dia històric, Castellar serà un dels municipis més grans que celebrà la consulta; el gest de valentia s’ha de destacar, i demà estaré content de ser català i de viure a Castellar. N’estaré orgullós.

Crit de combat (Nahan)

2009-11-29T10:17:00.000-08:00

A inicis del S. XX un dels grans referents del Moviment per a la Nova Cultura va ser Lu Xun (1881-1936), un dels literats més destacats de la Xina, que considerava que per a modernitzar la societat abans calia transformar la mentalitat de les persones. Amb aquest objectiu va crear una obra literària complexa i contundent que es va convertir durant la dècada de 1920 en un dels principals escenaris de denúncia dels problemes de la moral tradicional xinesa. El cèlebre pròleg que va fer a la primera edició de la seva recopilació de relats Crit de combat (Nahan) és un resum de les idees subjacents en l'obra de molts dels intel·lectuals del Moviment per a la Nova Cultura.

Com que no puc posar aqui tot el pròleg, reprodueixo només el primer paràgraf:

"De jove jo també vaig tenir molts somnis. Amb el pas dels anys, però, la majoria d'aquells somnis han quedat condemnats a l'oblit, la qual cosa no lamento en absolut. Tot i que són records que poden ser plaents, no solen aportar res que no sigui solitud. I de què serveix que els pensaments es tornin a estancar en períodes de solitud, perduts en el temps? Malgrat tot, no puc acabar d'oblidar el passat. L'origen de la present obra, Crit de combat, rau justament en aquests fragments del passat que no he aconseguit esborrar de la memòria.(...)"

Lu Xun

Per mi, a vegades també m'és plaent estancar-me en períodes de solitud, perdut en el temps. Hi ha molts espais on puc reproduir fragments del passat que no he aconseguit esborrar de la memòria; tantmateix, no descarto escriure algun dia el meu particular "Crit de combat".

Cant addictiu

2009-11-20T08:46:00.000-08:00

Com Odisseu, navegava per aigües perilloses, quan al seu subconscient se li va encendre un senyal d’alarma, com una llum vermella. Alguna cosa no anava a l’hora. Mentre ell estava dalt de tot del pèndol, conversant amb Eva, veia la realitat distorsionada, influenciada poderosament per el seu estat d’ànim. Fins i tot la raó hi sucumbia. Nogensmenys, el subconscient, que tantes vegades el tibava cap a la perdició seguint els seus desigs hedonistes, per una vegada el va avisar. Fins i tot ell, l’altre Jo, li va indicar que la cosa no podia anar tant be, quelcom fallava.

Fou aleshores quan, de sobte, va començar a sentir un so engrescador. El cant de les sirenes s’oïa de lluny, cada cop més fort, i mentre la raó - àdhuc ella - volia seguir-les, el subconscient, per una vegada fent de guardià de l’ànima, talment com els mariners d’Odisseu lligant-lo al pal major de la nau, va avisar-lo de que aquell no era el camí. Allò era un sender desconegut que només podia portar patiments, només podia arrossegar-lo cap a un espiral de perdició.

I ell no volia perdre, s’hi resistia, des que durava el viatge havia sabut sortir-se’n. En el darrer instant, en un gir inesperat, el conscient va adonar-se del parany, de l’error. Només aleshores, deixant-se convèncer mal que li pesés, va iniciar la marxa enrera, va començar a separar-se, a distanciar-se. Va començar a adonar-se que la realitat projectada des de dalt del pèndol era una construcció deformada, poc fonamentada.

Deslligant les sirgues, desfent-se dels lligams mentals, dels perjudicis del passat, va entreveure ja una realitat més ponderada, en la que conviurien junts el conscient i el subconscient, en harmonia, sense trasbalsos, seguin la fina línia ininterrompuda de l’existència. Li feia basarda, sens dubte era un fil d’Ariadna amb paranys i precipicis a banda i banda, però malgrat el cant addictiu, tenia prou senyals, clars i unívocs, de com seguir la navegació per arribar a Ítaca.

L'enclusa

2009-11-17T11:15:00.001-08:00

Havia sentit grans emocions; des dels dos extrems de l’artilugi de Focault havia experimentat el més gran plaer i el més gran patiment. Després d’haver interioritzat fins el fons de l’ànima, en pròpia carn, el goig més gran i l’angoixa més extrema, quan es va acabar, traumàticament, sobtadament, inesperadament, ho va fer sense soroll. L’endemà només hi havia silenci, absència d’emocions. Després dels grans carrusels, va obrir els ulls i, de cop i volta el desert s’estenia davant seu. Només es visualitzava una enclusa talment com Lawrence la veia per anar a Àqaba.

El turment s’anava diluint a mesura que passaven els minuts, les hores, els dies. La ferida s’anava suavitzant i la nostàlgia i l’ansietat s’alternaven fins a quedar en una indiferència adolorida i ressentida. Il·lús ell, volia retenir els moments plaents a la seva ment, evocar-los infinitament; semblava que d’aquesta manera no els deixaria escapar, no deixaria que marxessin en la foscor pregona del temps. Hi havia però altres instants, desagradables, de patiment, de mal a l’ànima, dels quals desitjava allunyar-se’n amb la màxima celeritat. Volia que els minuts passessin ràpid, anessin més despresa, volia endinsar-se en el futur per allunyar-se del passat, desitjava fervorosament posar espai temporal entre el patiment i el moment present. D’aquesta manera deixaria de reproduir-se-li l’acció passada a la ment, s’aniria diluint, desdibuixant, mitigant…I tenia l’esperança que quedés en un racó del cervell on no tornés a aflorar mai més. Ho desitjava com si li anés la vida.

Finalment, per una vegada, l’atzar el va ajudar. A vegades ens en sortim, pensava ell. Després de l’enclusa, el paisatge va canviar, les arestes es van suavitzar i les punyalades van desaparèixer, la realitat tornava a prendre forma, la forma que tenia originàriament. No havia canviat res, i tot era diferent, com sempre havia hagut de ser. Després de la llarga marxa, finalment havia arribat a Àqaba.

Dos anys

2009-11-15T04:43:00.000-08:00

Dissabte passat vam celebrar a La Muntada, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, una jornada de valoració dels 2 anys de L’Altraveu. Crec que vam treballar força i van sorgir moltes idees interessants. Si s’analitza amb deteniment, la feina feta fins ara és enorme. És cert que mai estem contents, és cert que sempre voldríem fer més, que ens sembla que encara no estem prou ben organitzats, però si ens fixem realment amb el que hem fet fins ara, crec que podem estar prou satisfets.

I el que més il·lusiona és que encara hi ha molts projectes per fer; estant a la meitat del camí, quan alguns auguraven un defalliment, el nucli de companys i companyes que seguim actius i amb il·lusió és pràcticament el mateix que ja fa dos anys ens vam embarcar en aquest projecte.

Un projecte que al desembre de 2006 ens semblava quimèric, però al febrer de 2007 la resposta va ser tant positiva que ens hi vam llançar. Feia basarda, el buit era molt gran, el temps per les eleccions molt curt, la incertesa ens dominava. Però finalment va sortir be. Van ser molts ciutadans que van confiar amb nosaltres com una altra manera de fer, una altra manera de pensar.

Des del 2007, la política municipal de Castellar ha fet un gir molt gran, els plens estan concorreguts, els debats són intensos, la ciutadania s’ha implicat. Crec modestament que una part d’aquest procés de canvi és gràcies a L’Altraveu. En aquest sentit, i tal com vam definir quan ens vam constituir, un dels nostres eixos fonamentals ha estat la participació ciutadana en tots els àmbits i la transparència en tots els processos. En aquests dos anys, en aquesta defensa de la participació, ens han posat pals a les rodes, ens han refusat mocions una rera l’altra, però nosaltres ho seguirem intentant; pensem que és un dels objectius del perquè ens vam presentar: Per canviar la política municipal i per donar veu a tota la ciutadania. Hi seguirem insistint.

La clariana de l'ésser

2009-10-27T14:49:00.000-07:00

Sovint els arbres no li deixaven veure el bosc, envoltat de mediocritat, caminava i caminava mentre anava topant sempre amb un obstacle rera l'altre. La intoxicació quotidiana no li permetia pensar amb claredat, en la direcció correcta. De sobte, entre els arbres va veure una claror; mentre s'hi acostava el cor se li va accelerar. La foscor va minvar per donar pas a una clariana del bosc. Després de tant patiment va tenir la seguretat que era la clariana de l'ésser. Aquella en la qual el llenguatge hi habitava. Aquella on podia reivindicar el pensar com a acte pur, com a acte lliure.
Des de la cabana, al bell mig de la selva negra, les prestatgeries eren buides, no hi havia metafísica, no hi havia "cogito", no hi cabia el filosofar. Només hi cabia el pensar. I s’havia de pensar de forma correcta, en la bona direcció, no podia deixar-se enganyar per els paranys de l'equívoc. L'ens no és l'ésser. L'ens és la cosa, i l'ésser és l'essència d'aquesta cosa. Molt diferent; i molt difícil...L'ésser s'esmuny quan se l'intenta copsar, s'amaga rera la cosa i muta perquè no el descobrim, perquè no poguem ni tan sols pensar-lo. Només havent arribat a la clariana, essent el guardià del llenguatge, l'home podia intentar entrellucar-lo.

Mentre somniava que era Martin Heidegger, pensava que només ell podia autoerigir-se en el primer després de Parmènides (i ja feia un temps) que aconseguia discernir l'ésser de l'ens i intentar, ni que fos de lluny, interrogar-lo.
Es va despertar, però tenia la certesa de que havia estat real, que havia assolit la clariana i tenia al seu davant l'ésser; podia interpel·lar-lo sense complexos, sense paranys, sense temor de confondre'l amb l'ens. Només llavors va tenir la convicció de poder intuir la veritat.

Matins de tardor

2009-10-04T03:07:00.000-07:00

Vaig a dormir tard després d'un sopar multitudinari on m'ho passo més bé del que esperava. Em llevo al matí sabent que, extranyament, avui estic sol a casa. Sempre volem el que normalment ens manca; aquesta sol·litud que ens recorda moments passats, quan hom apreciava la tranquil·litat d'un diumenge de tardor, mentre el sol del matí entrava a la llar fins gairebé el passadis. Intento reviure instants passats tot escoltant Txaikovsky. La evocadora música del llac dels Signes (Op. 20) em transporta fins gairebé aconseguir-ho.

Extrems

2009-09-29T14:06:00.000-07:00

Què has de fer quan l'inesperat pica a la porta? Què has de fer quan el sorprenent es converteix en quotidià, quan el carrussel compartit ens porta "raise and down" de manera inevitable? Els extrems son nocius però la seva absència ens portaria a un atzucac. Que és millor?
Mentre el conscient interroga al subconscient, la pugna llarga i estèril estones es dilueix per deixar pas a l'atzar. I l'atzar ens porta pels seus camins ignots, estones amb Dant, estones amb Adam. És impossible, no hi ha terme mig.

Hi ha coses més importants?

2009-09-14T14:20:00.000-07:00

Sembla que s’ha destapat la caixa de Pandora (l’àmfora en la mitologia original grega). Sembla que l’acomplexament amb que els catalans parlàvem sobre la nostra identitat nacional i la possibilitat de ser una nació independent i sobirana s’està acabant. El 13 de setembre de 2009 hauria de ser l’inic del desacomplexament, l’inici de l’alliberament on la valentia d’uns pocs hauria de convertir-se en l’empenta per tots. Perquè no es pot parlar de la independència del nostre país? Perquè costa tant parlar de l’autodeterminació dels catalans? Perquè fins fa poc, els mitjans de comunicació, els polítics catalans, els principals líders del nostre país sempre han parlat en veu baixa i passant de puntetes sobre aquestes qüestions?

Enguany, a partir de la iniciativa d’Arenys de Munt de realitzar una consulta popular sobre la independència de Catalunya, sembla que l’acomplexament ha desaparegut. Ha costat però. En roda de premsa de fa una setmana, el portaveu del govern de la generalitat, encara deia que “no tenia res a dir” sobre aquesta qüestió. Finalment el president de la Generalitat en va acabar parlant. El seu missatge però, va ser que hi ha coses més importants per fer. Aquests fets “anecdòtics” que s’han sobredimensionat distreuen del que realment és important i del que preocupa al govern tripartit: la crisi i els problemes “reals” de Catalunya.

Jo em pregunto: La identitat nacional de Catalunya no és un problema real? Com pot ser que el govern d’un país no tingui res a dir sobre la seva identitat com a país? En tot cas, el portaveu del govern, podria dir que està a favor de la indivisibilitat de l’estat, que és el que volen els unionistes, o també podria postular-se com a partidari a que el poble de Catalunya decideixi què vol fer, o fins i tot podria apuntar el seu acord en que Catalunya fos independent; però el que no pot fer és dir que no te res a dir, no opinar. Quina nació del món no opina sobre la seva identitat?

Hi ha moltes causes per explicar perquè la deriva de la política catalana dels darrers 25 anys ens ha portat fins aquí. Sovint, els polítics actuals no tenen perspectiva històrica ni amplitud de mires i això porta que les seves accions responguin sempre a interessos materials o personals centrats en el dia a dia, més que en les grans qüestions de País. Per això estem on estem. Com a mínim des de la batalla de Muret (1213) el poble català ja lluitava per la seva identitat. A Vilafranca de Conflent van morir l’any 1674 catalans que defensaven el seu país en front els francesos, el 1714 es seguia defensant la independència, i malgrat tot, l’any 1931 el president Macià proclamava la república catalana. És a dir, no és un fet aïllat, no és que ara ens haguem tornat boixos, no és que ens ho haguem inventat. El mapa polític europeu, parlant només de l’últim segle, ha canviat constantment i nacions amb molt poca història com a tals (com per exemple Eslovènia o Finlàndia) han esdevingut estats absolutament legítims dins la Unió Europea.

Catalunya té 1000 anys d’història i els nostres polítics i governants gairebé no gosen parlar del dret a autodeterminació perquè “hi ha coses més importants”. Segur que per els milers de catalans que han patit per defensar Catalunya al llarg d’aquests mil anys, aquesta era la cosa més important. Els nostres polítics no tenen el do suprem per saber o decidir què és important i que no per Catalunya. Probablement si s’expressen així, és perquè només viuen el present i no tenen en compte la nostra història. Com deia l’historiador Sima Qian, ja al S. I a.C. “només els qui coneixen el passat poden dominar el present”.

Gent Normal (Common People)

2009-09-12T08:07:00.000-07:00

Divendres al vespre. Arenys de Mar. Per una estona em vaig escapar de Castellar i del la Festa Major. Hi ha moments que una mica d'aire fresc també va be. Botifarrada popular i concert de Manel. L'ambient de Diada Nacional traspuava per tot arreu i la imminència de la consulta popular dels seus veins d'Arenys de Munt era en boca de tothom. Vetllada molt agradable al pati del C.C. Calisay desitjant tots dormir amb gent normal com tu...

http://www.youtube.com/watch?v=OppX5KZCPOQ

Tornada a la realitat

2009-09-03T14:18:00.000-07:00

Com sempre la tornada a la realitat és dura. També és atractiva i il·lusionant pels nous projectes, per la continuació dels antics, pels retrobaments, pels reptes, etc. però és dura quan t'has d'enfrontar amb segons quines notícies del dia a dia i el trist discórrer de la política del nostre país.

El proper diumenge dia 13 es vol fer un referèndum a Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya. Sense pretendre que el nostre ajuntament adoptés sense demanar-ho una mesura semblant (no pretenc que un equip de govern del PSC, de forma natural, tingui una idea semblant com tampoc pretenc que una vaca voli), si que voldria defensar que des dels municipis es portin a terme iniciatives com aquesta.

Una altra cosa és que la mal anomenada "democràcia espanyola" vulgui, com sempre, tallar de soca-rel semblants idees. Els tribunals ja estan estudiant si un ajuntament pot convocar un referèndum quan el que miren és el fons del que es pregunta i no la forma. Moltes vegades els ajuntaments catalans ha realitzat referèndums sense que la justícia espanyola s'hi hagi ficat. Perquè ara els interessa tant? És obvi, perquè els hi toquen el que els posa més nerviosos, la indivisibilitat de l'estat.

Per cert, aquesta justícia espanyola crea lleis per il·legalitzar partits però només els que a ells els interessa. No pas els de Falange, que amb la col·laboració del departament d'interior de la generalitat organitzarà manifestacions feixistes per oposar-se a la iniciativa de l'ajuntament de Arenys de Munt. Tot plegat lamentable, molt lamentable. Quina trista tornada a la realitat...

He quedat amb la Lluna

2009-08-12T10:35:00.001-07:00

Vacances és esperar, sense fer res, per veure com surt la lluna darrera les muntanyes. Vacances és observar, després d'una conversa tranquil·la, com el satèl·lit travessa els arbres i surt al cap d'una estona rera els núvols. No tinc cap pressa, res m'espera, res m'atany; quedo cada vespre amb la lluna, i l'espero expectant fins que em ve a veure, fins que surt.

Durant el sojorn d'estiu, mentre a la nit se senten els grills a la llum d'una espelma, hom pensa amb els canvis espaials i temporals. Canvis dels espais físics on es desenvolupen les accions i els pensaments, canvis dels objectes de pensament. Canvis involuntaris d'hàbits. La son ve tot d'una, plàcidament; somnis tranquils i repòs guanyat. Vacances són també canvis de les prioritats i també canvis dels temps; canvis dels ritmes. Ritmes diferents i absència de preocupacions. temps per plantejar-se el que hom no pot durant la quotidianitat. Els problemes habituals es minimitzen, s'allunyen, i es difuminen les persones físiques i les seves accions.
Em ve al cap el que vaig llegir ahir, escrit a terra en un camí per un passejant inquiet: Què fas, vius o esperes?

Capvespres d'Estiu

2009-08-12T09:26:00.000-07:00

La Selva Negra. Quarts de deu. Assegut en un tronc contemplant el capvespre, mirant cap a l'Est és gairebé negra nit, amb uns núvols blau fosc molt amenaçadors. Mirant cap a l'Oest una gamma de roses, blaus i grisos es difuminen i es barregen creant el que tant sols pot fer la natura. Un camp de blat acabat de segar, un cavall en un tancat menjant herba gairebé a les fosques. A la llunyania, el bosc, la Schwarzwald que a aquestes hores encara sembla més impenetrable i fosca.

Anem caminant fins la platja. Per un sender entre els camps, totes les vaques estan ja agrupades sota un gran arbre, és tard i ja es hora de dormir. Arribem al mar i observem la gran platja deserta. Amb les sabates quasi tocant l'aigua, l'aigua del Bàltic, contemplo l'espectacle de la posta mentre aquesta es reflexa al mar. Un mar en calma, un mar molt quiet que actua com un mirall. Fins on es perd la vista, una franja boscosa ressegueix la línia marítima mentre des d'una passarel·la pels banyistes, a 50 metres cap endins, giro la vista cap a l'esquerra i observo, just sota la posta de sol, el poble de Kôge a 40 km de Copenhaguen.

10 km al nord de Kalmar, la capital de Suècia i de tot Escandinàvia durant la famosa Unió de Kalmar, a l'edat mitjana. Sóc davant l'illa d'Oland on el Bàltic sembla un llac. En un racó de mar, ple d’ illetes, el sol és a l’horitzó a punt de pondre's. Son quarts de deu. El sol a aquestes latituds es pon tard i la llum encara tardarà ben bé una hora i mitja a transformar-se en foscor. El disc solar a l'horitzó, l'aigua completament calmada, les barques immòbils com si fossin sobre un mirall. És la natura reposada, la natura al capvespre. Mentre el sol es va tapant rere uns núvols, se sent el so d'algun ocell boscà. També sento alguna gavina que em fa veure el que no sembla, que és el mar i no un llac. Un pescador s'apropa, agafa la seva barca, i salpa mar endins. Amb la indiferència de qui veu aquest espectacle cada dia s'allunya mar enllà esperant tenir bona pesca. Aixeco la vista de les meves notes; els colors han canviat però l'espectacle continua. M'hi estaré una estona més...

Desconnexió

2009-07-17T14:21:00.000-07:00

Com deia una amiga internauta en paraules de Milan Kundera "la història és una llarga seqüència de variacions". En aquesta línia jo afegiria que la història és cíclica i que en totes les civilitzacions es succeeixen de manera invariable una sèrie d'esquemes comuns que, units al caràcter de la humanitat, fan que sempre tornem a un punt inicial. Aquesta visió està també molt lligada al cicle anual, al cicle estacional. Despres de l'hivern succeeix la primavera, amb totes les seves complexitats, i a continuació irromp el periode estival. Aquest és sovint signe de canvi, de variació, d'enlentiment, de descompressió, de desconnexió.

I aquesta desconexió, que sempre és necessaria, ha de ser també mental. Conseqüentment ha de ser una desconexió física en l'espai i en el temps. Només d'aquesta manera es pot reprendre el cicle vital personal amb garantia d'èxit, despres d'un canvi temporal que ens desmarca de la qüotidianitat. Només d'aquesta manera podem tornar al punt inicial.

Pla quinquennal

2009-07-12T10:56:00.000-07:00

Hi ha vegades que els astres es posen d'acord. És aleshores quan tot encaixa, quan les casualitats es fan evidències, quan les oportunitats s'han d'aprofitar, quan les coses prenen finalment la forma que en realitat tenen. O, en fi, quan sembla que la forma copçada per la ment és la més fidel a la veritat. És llavors quan venen al cap els versos dels Manel.

"De moment no et riuré més les gràcies,
per una vegada he entès el que cal.
Passi-ho bé, que m’esborro del mapa
per perpetrar a l’ombra un gran pla quinquennal."

Què queda de Frankfurt?

2009-07-11T03:07:00.000-07:00

Després de la gran moguda mediàtica hom és pregunta: què queda de tot plegat?. Algú se'n recorda de la literatura catalana a Frankfurt? Va servir de res? té més pes la nostra literatura a Europa o al nostre país enguany? O sento però soc molt escèptic.

Fa poc vaig estar a una de les llibreries més importants de Frankfurt, Hugendubel. Un complèx literari/cultural de quatre plantes amb restaurant inclòs, zones de descans, lectura, en fi, una de les llibreries més impressionts que he estat. Només la puc comparar amb alguna de Londres. De tota aquesta extensió de llibres i llibres, com és òbvi majoritàriament en llengua alemanya, hi havia una part important en anglès. En un racò del fons, gairebé al soterrani, hi havia una secció de literatures estrangeres, i entre elles l'espanyola. A les prestatgeries hi havia alguns llibres d'autors catalans traduïts convenientment a l'espanyol. Vaig cercar endebades; no hi havia ni un sol llibre en català.

De què va servir Frankfurt? Comprendreu el meu escepticisme. Si us plau, que no em parlin de grans mogudes culturals, de la importància relativa de les coses, de ser el centre literari de res, del melic del món dels catalans, dels Sant Jordis...Mentre l'estat de coses segueixi com està, seguirem sense ser ningú, encara que no volguem reconeixer-ho.

Oportunitat

2009-07-10T13:41:00.000-07:00

A vegades els fantasmes tornen, es molt difícil escapar d'ells. A voltes tornen en forma de dimoni, a voltes en forma d'àngel, però sempre tornen. Nogensmenys el moment és important per deixar el llast enrera i afrontar-los amb més seguretat. El conscient ja qüasi domina el subconscient i ara es deixa guiar com un nen. Li han donat tants pals que per fi se'n ha adonat; més val tard que mai!

Ha de ser suficient per resorgir després com l'home nou de Nietzsche...

La diferència

2009-07-06T15:17:00.001-07:00

L'Altraveu no és un grup polític convencional, no tenim un partit al derrera que ens diu què hem de fer i com. Aquesta és la diferència. Nosaltres no juguem el joc dels polítics i menys encara quan aquests ens recorden les polítiques espanyoles de PP i PSOE.

Sobta la forma desmesurada de mentir, tergiversar o malinterpretar les accions i opinions preses per L’Altraveu. Tipica dels polítics, esclar, però sobta. Deu ser que es posen nerviosos. Sobta que des de la web socialista de Catellar es parli de la “no condemna d’aquest atemptat terrorista per part de dos grups polítics municipals", Sobta que el primer tinent d’alcalde es faci ressò en el seu bloc que l’Altraveu busca excuses per no denunciar un assassinat. Això, quan tant des de la tribuna pública que és el ple municipal com des dels mitjans, l’altraveu ha deixat claríssim que condemna i rebutja qualsevol tipus de violència.

Potser els dol que L'Altraveu sap i pot opinar de qualsevol cosa? sigui política local o global? O és que els hi ve gran aquest tema? Perquè esclar, no sóm nosaltres els que hem posat damunt la taula qüestions que no afecten a la política local. Tantmateix, si ens en fan parlar, nosaltres en parlem; i opinem. I aleshores que no es queixin; perquè si intenten aplicar estratègies dubtoses a l'estil de la politica espanyola per cercar rèdit electoral, aqui a Castellar no els sortirà be, els sortirà el tret per la culata. Però esclar, ells són un partit d'àmbit estatal, i si des d'Euskadi es diu que s'han de condemnar atemptats, doncs aleshores tots a condemnar atemptats, quan el que hauriem de parlar és de política local. I els atemptats anteriors perquè no es condemnaven? perquè no es presentaven mocions amb la mateixa intransigència? Que potser hi ha morts de primera i morts segona? o és que ha canviat el criteri? Si us plau, senyors del PSC, no ens demanin reflexions i debats interns quan haurien d'aplicar-s'ho vostès. Nosaltres tindrem moltes mancances, molta inexperiència, però debats interns segur que no ens en falten.

Des de Frankfurt

2009-07-06T14:30:00.000-07:00

Anar a veure el Bruce a Europa és una experiència diferent. Diuen que els alemanys no són un públic molt calorós, tantmateix, el que omplia el fantàstic Commerzbank Arena de Frankfurt segur que no va decebre al Boss, el qual va oferir el millor concert de la gira de Working on a Dream segons els experts.

En un escenari auster, on el que preval és la música, Springsteen va oferir un espectacle de Rock com només ell sap fer i es va posar el públic alemany a la butxaca ben aviat, sobretot amb I'm Going Down. A continuació van ser ja un seguit de moments inoblidables: "Pell de gallina" quan van començar els primers acords de Point Blank, mai fins ara interpretada a Europa; astorament al sentir que atacaba Factory, incredulitat al escoltar Adam Raised a Cain, o Something in the night, o Trapped, o .....

Tres hores del millor Rock que es pot escoltar per un artista que ho dona tot allà on va, sigui Estocolm, Roma, Londres, Bilbao o Frankfurt. No se si serà el millor concert de la gira, però a mi em quedarà gravat, segur.

El sisè estadi

2009-06-21T07:07:00.000-07:00

Hi ha persones que per la seva acció i la seva trajectòria vital al llarg dels anys estan en un estadi moral superior a la resta. Aquest seria el cas de Vicenç Ferrer.

Tal com deia Lawrence Kohlberg, psicòleg nord-americà, el desenvolupament moral de l’individu segueix un procés de sis estadis, dels quals la majoria de mortals arribem només al quart o al cinquè. Només un grup molt reduït de persones, que donarien la vida per les seves concepcions morals, podrien considerar-se que han assolit el sisè graó. És l’etapa dels principis ètics universals. Aquests principis han de ser seguits per tothom i tenen prioritat sobre totes les obligacions legals o institucionals. En definitiva és l’etapa suprema on prima la reversibilitat i on l’individu és capaç de posar-se en el lloc de l’altre. Un individu pot tenir les capacitats cognitives morals suficients per arribar a la sisena etapa, però pocs tindran el coratge o el valor moral necessari per mantenir les seves conviccions a risc de perdre-hi la vida. Serien exemples en aquest sentit Sócrates, Lincoln, o Luther King; i també Vicenç Ferrer.

En la setmana de la pèrdua de vicenç Ferrer, català de l’any 2008 i dues vegades nominat al premi nobel, no puc passar sense fer-ne esment. No puc passar sense recordar que pocs catalans arribaran a la vàlua personal, intelectual i humana que va assolir Ferrer i menys encara aconseguiran aquesta sisena etapa moral. Un home savi que sempre recordarem, des de Catalunya a Anantapur.

Constructivisme

2009-06-14T13:42:00.000-07:00

Final de la primavera. Primavera llarga, desgast psíquic. Res dura per sempre, encara que ho sembli; i res és inmutable. Pensaments, molts pensaments i paraules que no surten, paraules escrites en missives no lliurades. Què és real, el que perceben els meus sentits o el que construeix la meva ment? A cavall entre la psicologia i la filosofia, Jean Piaget ens deia que res és el que sembla i que la percepció de la realitat que ens envolta és fruit de la construcció que en fa la nostra ment. Per Piaget, la comprensió del món no depèn de la manera com sigui el món, sinó de l’estructura mental i de la forma d’organització del mateix pensament.

Fortament influït per el passat recent, la meva percepció del món que m'envolta està sense dubte condicionada. No ho està per tothom? Fins a quin punt? No ho se. Intento reaccionar entre lo natural i lo impostat, però hom acaba confonent el que és natural i el que no i al final dubta del que és real i del que no. Per això torno a Piaget.

Quan es volen posar paraules als sentiments

2009-04-23T06:34:00.001-07:00

Normalment diuen que soc racional, però quan s' intenta racionalitzar els sentiments i les emocions l'ecuació no funciona. Quan es vol posar paraules a les reaccions emocionals, quan se les intenta passar pel sedàs de la raó, llavors hom pot quedar empantanegat.

Aleshores em diuen que sóc complicat...

Estat cooperatiu?

2009-04-11T03:05:00.000-07:00

A Catalunya i als catalans molt sobint ens volen prendre el pèl (i nosaltres ens deixem). Sempre en tota la història de la relació Catalunya/Espanya l'estat espanyol ha intentat anular-nos, minimitzar-nos, disoldre'ns. La qüestió de l'actual estatut és l'enèssim exemple, i els polítics actuals es deixen trepitjar de manera indigne. Per salvar quatre vots deixen que els espanyols se'n riguin de Catalunya. Toni Cruanyes al seu article de dijous passat a l'Avui no ho pot expressar amb millors paraules:

Ara en diuen Estat cooperatiu
Toni Cruanyes

"Hem de passar d'un Estat reivindicatiu a un Estat cooperatiu", va anunciar ahir María Teresa Fernández de la Vega. Abans en deien cafè per a tothom, i ara han fet una revisió de la mateixa idea en benefici d'un concepte -el de cooperació- que té una lectura necessàriament positiva i moderna. Però és la versió socialista del segle XXI de l'harmonització autonòmica. És la LOAPA, és la segona legislatura d'Aznar, és l'interès de tancar el capítol autonòmic que reclama la intel·lectualitat liberal madrilenya des de temps immemorials (últimament també s'hi han sumat els intel·lectuals capitalins d'esquerres). Els mateixos ressorts que s'activaren per desallotjar Felipe González de la Moncloa entre 1993 i 1996 adduint la corrupció del crepuscle socialista, s'uneixen de nou sota la bandera de l'antiautonomisme. Aprofiten el pretext de la crisi per subratllar les despeses de les comunitats, sense voler adonar-se del superflu dispendi dels ministeris buits de competències que continuen engreixant l'organigrama del govern central. Un dia denuncien les dietes dels diputats autonòmics d'Andalusia; un altre dia el cotxe oficial del president gallec; l'endemà critiquen el cost de les televisions públiques d'àmbit autonòmic... L'estació final de tantes parades d'aquest tren centralista sempre és aigualir les aspiracions polítiques dels catalans. I això no es resoldrà fins que algú agafi el toro per les banyes i expliqui que, efectivament, la multiplicació per 17 d'una autonomia com la catalana és insostenible. Perquè la premissa principal és errònia: la Rioja, Castella-Lleó o Extremadura no són iguals que Catalunya. Les primeres són administracions descentralitzades, la segona és una nació que busca un encaix polític a Espanya. O ho entenen -que no semblen disposats a fer-ho- o, almenys a mi, que em desapuntin d'aquest Estat cooperatiu.

Interiorització

2009-04-04T14:41:00.000-07:00

És habitual passar de puntetes per les coses. Costa esforç aprofundir en els problemes i sovint és difícil encarar-los de veritat. Avui he fet l'esforç i estic satisfet. He arribat fins al fons, he buscat totes les possibilitats i he valorat totes les conseqüencies. I he triat. Espero que sigui l'elecció correcta, vull creure-ho.
Quanta raó tenen els seguidors de Siddhārtha Gautama, els buddhistes. Hom ha d'estar be amb un mateix; ha de tenir pau interior per transmetre-la al proïsme. Hom ha de ser sincer amb un mateix per poder ser-ho amb els altres. Paradoxes, el dia que hom assoleix el dharma, cau la tempesta. Sort que després de la tempesta surt el sol; I aquest sol brilla amb més força...

Se’n riuen?

2009-03-15T10:46:00.001-07:00

Pensava que ja no em sorprendria, però ho segueix fent. En els darrers dos números de L’Actual he quedat verament perplex. La setmana en que s’ha esdevingut a Castellar un dels plens més decisius de la legislatura, un dels moments polítics més importants (i conflictius) de la vila, a la portada del setmanari de tots i totes només hi ha un petit quadre fent al·lusió al tema, mentre que la major part de la plana l’ocupa un concurs de fotografia de natura. Se’n riuen? Quina mena de criteri periodístic és aquest?

L’ultima volta la trobo aquesta setmana. Degut als esdeveniments del ple de la setmana anterior, que el setmanari no va considerar oportú donar-li prioritat de portada, aquesta setmana surt a les primeres pàgines, les d’actualitat, una justificació del primer Tinent d’Alcalde sobre les seves pròpies paraules en el ple anterior. I el que em sobta més és que a l’encapçalament posa “redacció”. Entendria l’escrit com a opinió del regidor, però no puc concebre que hagi demanat un quart de pàgina d’actualitat per explicar-se i fer-se publicitat. I li hagin atorgat. En un setmanari “independent” no ho puc concebre. De cap manera. Repeteixo: Se’n riuen?

La perversió de la democràcia

2009-03-09T12:48:00.000-07:00

És molt fàcil parlar en nom de la democràcia. És molt fàcil actuar en nom de la democràcia. És molt fàcil omplir-se la boca de democràcia. El que és més difícil, i alguns ja no ho poden assolir, és ser conseqüent amb aquesta significació. I si no s’assoleix, és perquè no es sap o perquè no es vol. Tenim un exemple recent a les eleccions del país basc: El govern espanyol (que és igual que sigui del PSOE que del PP) s’ha inventat una llei perquè un vuit per cent de la població basca no pugui exercir el seu dret de sufragi universal: Perversió de la democràcia.

A Castellar, l’equip de govern del PSC ha utilitzat també aquesta perversió. Sense tenir majoria absoluta, mitjançant una figura anòmala de la democràcia, pren decisions que afectaran a tota la ciutadania durant molts anys sense el consentiment dels grups polítics de la oposició i sense la legitimitat de tenir la majoria del seu partit per fer-ho. El PSC utilitza una clau, sense premis i sense escrúpols. Els importa poc els motius de perquè la resta de la oposició no hi està d’acord. Aconsegueixen els fins sense preocupar-se dels mitjans. Sense recordar com van arribar al govern i amb quines condicions. Els que no tenen escrúpols es permeten utilitzar la democràcia pels seus interessos sigui al preu que sigui, encara que la perverteixin.

Antoni Farrés

2009-02-15T13:47:00.000-08:00

Soc sabadellenc de naixement; i m'ha sabut molt greu la mort de l'Antoni Farrés. Va ser el primer alcalde que vaig votar, i invariablement quan tocaven eleccions municipals votava Farrés. Com la majoria de sabadellencs, a les eleccions autonòmiques o generals votava altres formacions, però no tenia dubte de què votaria per Sabadell.

Per mi en Farrés ha sigut el millor alcalde que ha tingut la meva ciutat. Va impulsar la politica municipal de la democràcia quan era pràcticament nul·la, i va endegar els principals canvis que ha experimentat Sabadell dels darrers 20 anys. Vam coincidir forçes vegades esmorçant al Viena (quan de Viena només n'hi havia un, al costat de l'Ajuntament i amb el "piano solo" al fons) i era una persona propera que no li costava parlar amb qui fos, fins i tot amb nois de 20 anys com jo.

A ell li agradava dir que era "l'encarregat de la ciutat", i certament dirigia la ciutat de manera propera i a peu de carrer que ara costa de trobar. Des que va deixar la política activa, la ciutat ha estat una mica més orfe i mancada de bon criteri. Ara el trobarem a faltar també com a persona.

Democràcia devaluada

2009-02-10T13:08:00.000-08:00

Els partits polítics espanyols s'omplen la boca de democràcia, però a l'hora de la veritat son els primers en aplicar mesures jacobines i reaccionàries. A l'hora de anular les diferències, els partits espanyols es comporten igual siguin de dretes o esquerres. El PP es va inventar la llei per il.legalitzar partits i el PSOE, quan ha pujat al govern ja li ha anat be i l'ha utilitzada de la mateixa manera. No permetre que una part important de la població basca s'expressi democràticament, és una mesura més pròpia dels governs pseudoliberals europeus del S. XIX que del S. XXI. Això és una falsa democràcia, és enganyar i utilitzar les lleis per la seva conveniència. Veure com els ministres espanyols apareixen davant dels mitjans cofois de la gran "proesa" d'anular part de la voluntat del poble basc, és com a mínim despreciable; i barrejar malintencionadament les idees independentistes amb les idees terroristes és un insult a la inteligència.

Hi ha vegades que dona la impresió que en 200 anys no s'ha avançat gens. Els governs dels estats forts segueixen utilitzant els mateixos arguments per doblegar als febles; i el poble no pot fer sinó el que ja feia el 1848: Revoltar-se. Haurien d'aprendre de la història, amb la seva ignorància després que no es queixin.

Working on a Dream

2009-01-31T08:05:00.000-08:00

Treballant en el somni. L'últim disc de Bruce Springsteen.

Escoltant-lo tinc sensacions contradictòries. Sempre he esperat amb il·lusió cada treball del Bruce. Sempre se m'ha fet llarga l'espera i sempre he disfrutat molt quan he tingut el disc a les mans. Des del llunyà Tunnel of Love, cada nou treball del Bruce m'ha fet feliç. Si, ho puc dir així. El Bruce m'ha donat molts moments de felicitat. Tant escoltant la seva música com anant als seus concerts; tant a Barcelona com allà on fes falta anar.

La sensació és contradictòria. L'últim treball no l'he esperat tant ni m'ha agradat tant. Potser és que em faig gran, però també potser se'n fa el Bruce. Als anys 70-80, es prenia quatre o cinc anys per treure un nou àlbum. Ara en fa gairebé un cada any. La qualitat evidentment se'n ressenteix. Seguia tenint la capacitat de reinventar-se cada vegada; ho va fer amb Devils & Dust i la gira posterior, i ho va fer també amb la Seeger Sessions Band. En els darrers dos CD, Magic i Working on a Dream ja no ho ha fet; i la qualitat ha baixat.

Magic em va semblar fluix, però aquest darrer, crec que ha fet bo Magic. Amb tot, Working on a Dream té quatre o cinc temes de prou qualitat. Comparant-lo amb d'altres treballs d'ell mateix crec que és dels més fluixos, però comparant-lo amb el panorama musical actual, segueix sense tenir rival. Suficient per escoltar-lo. Suficient per anar-lo a veure encara que aquesta vegada no vingui a Barcelona. Suficient per veure'l allà on sigui; allà on estigui treballant en el somni. Malgrat tot, gràcies Bruce.

Palestina

2009-01-11T08:25:00.000-08:00

El que penso de la matança de Gaza ho podeu veure aquí. Ara be, el que penso d'això prefereixo reservar-m'ho...

Cultura del No?

2008-12-21T12:44:00.000-08:00

Aquests darreres dies m’ha tocat fer un repàs de dos llibres interessants: Aqui, no! Els conflictes territorials a Catalunya. D’Oriol Nel·lo i Per una nova cultura del Territori? Mobilitzacions i conflictes territorials de varis autors. El tema evidentment és d’actualitat, i sobretot a Castellar. El llibre aprofundeix en el concepte de cultura del No i explica els pros i contres del concepte. Els moviments socials, vista la crítica, han anat modificant el discurs cap a una nova cultura del territori. Amb aquesta nova denominació es pretén deixar enrera les connotacions negatives, contràries al progrés, dels defensors del concepte cultura del no com a tipus de actuació en contra de tot. Aquests pretenen identificar les oposicions com a oposició al progrés, com a reacció infantil, contra un evident progrés liderat pels governs. Amb la nova denominació, nova cultura del territori, es pretén canviar la negativitat, defensant que el que es fa és únicament, una crítica al progrés en la forma que es defensa des dels governs i les administracions. Es veritat, però, tal i com expliquen els autors, que gràcies a la proliferació de moviments socials, i de plataformes i associacions, projectes equivocats s’han retocat o canviat, tenint en compte que els moviments locals, lluny de negar per negar, tenen un coneixement més acurat del territori en l’àmbit local i poden saber quines son les mancances dels projectes governamentals.

A aquest conflictes, s’ha de sumar aleshores, la guerra de mitjans i la guerra dels silencis. Efectivament, sovint els silencis oficials a projectes ja aprovats però impopulars, respon als diferents conceptes de models de creixement. Normalment les administracions defensen un model de creixement pel creixement, propi dels anys vuitanta. Durant aquesta època els debats sobre el creixement foren intensos. Enguany, i com que aquest model no és popular, com que teòricament el debat està superat, quan des dels governs locals es defensa un “creixement pel creixement”, aquesta defensa es fa des del silenci més oficial. Enfront aquest model productivista-especulatiu, tenim el defensat per les plataformes que és el model sostenibilista, més d’acord amb el tractament actual del territori. És simptomàtic que aquesta reflexió sobre els límits del creixement no només arracona a la marginalitat pública aquests debats, sinó que també els estigmatiza com a antisistèmics.

Està clar que, aplicats aquests elements a Castellar, ràpidament ens vindran al cap conflictes com la pedrera de Can Sallent, El Molí d’en busquets, la ubicació de la setena escola, i evidentment: Can Bages. I es que no perquè ara se’n parli menys, deixa de tenir importància; perquè evidentment, si l’administració local se’n surt amb el seu model productivista-especulatiu, no serà perquè des de tots els sectors socials i associatius no s’ha avisat de l’error, de l’equivocació, del desencert i de la irreversibilitat de l’acció. Efectivament, emparant-se amb el seu possibilisme i la seva seguretat pretesament infal·lible de governants, hauran dut a terme accions irresponsables sense tenir en compte els factors exposats, el marc de crisi global en que ens trobem i l’estat de les empreses beneficiaries.

Aquest exemple que exposo, compleix exactament l’anàlisi fet pels autors dels dos llibres. Des de un moviment social, local, que coneix el territori millor que l’administració, una unió de ciutadans que defensen una nova cultura del territori i un nou model de sostenibilitat. Uns partits polítics ancorats en un marc cultural productivista-especulatiu, i uns silencis oficials que intenten arraconar a la marginalitat pública el debat. Que no es pensin que no se’n parlarà més. Queda molt per explicar, i tot un any per endavant.

Complicació

2008-12-01T14:07:00.000-08:00

Estats d'ànim. Complicació. El quadre de Piet Mondrian ho exemplifica molt be. Temps difícils. Temps freds. Familiars propers que pateixen. Anades a l'Hospital. Angoixa, incomprensió, Amor, Esperança, sempre esperança. Garbuix interior, control de les relacions, desig de control... Preocupacions excessives, angoixa, preocupacions futures, Cerca d'un objectiu amb sentit, d'un objectiu abastable.
Anem dalt d'un tren, sobre dos rails, en via única, en direcció única, sense temps de parar, sense temps per pensar; i van passant les estacions...

Munch

2008-11-16T14:43:00.000-08:00

De tant en tant, segons els estats d'ànim, em ve al cap la pintura de Munch, El Crit. És el quadre amb el que vaig començar aquest bloc, aviat farà un any, i és el que en alguns moments expressa millor com em sento. Aquest cap de setmana ha sigut un d'aquest moments. A banda que és una de les meves pintures preferides...

L'Església de Sant Esteve

2008-11-10T14:32:00.000-08:00

Si a l'últim post explicava les meves impressions del concert a la Basilica di Santa Maria delle Grazie de Milà, no puc estar-me'n ara de comentar el concert al que vaig assistir ahir a l'Església de Sant Esteve de Castellar. Vaig començar la setmana escoltant el Rèquiem de Mozart i la vaig acabar amb el Rèquiem de Brahms.

Per aquest últim, la coral Cantiga, i amb piano a quatre mans, ens van fer una actuació molt inspirada en un marc, també excepcional, com és l'Església de Sant Esteve de Castellar.

No és la meva intenció comparar una basílica renaixentista italiana, amb una Església catalana del S. XIX; únicament voldria explicar que ambdós eren marcs excepcionals per interpretacions magistrals. Els dos Rèquiems, amb totes les diferències que es vulguin, el de Brahms més melòdic i harmònic, el de Mozart, més genial i fantasiós, van ser dignes obres per ser interpretades en dignes escenaris.

Em va fer il·lusió poder escoltar a Brahams a Castellar com havia escoltat a Mozart a Milà. La única diferència, potser, és que mentre la Basilica italiana estava plena de gom a gom, l'Església castellarenca només tenia la meitat de la bancada ocupada. L'horari era de diumenge a la tarda i l'espectacle es va promocionar. Perquè la gent no va respondre? Quin tipus de cultura esperen els ciutadans de Castellar? o de Catalunya? Quin tipus d'espectacles? Serien preguntes per aprofundir-hi, però no pas ara. Ho deixarem per una altra ocasió. En tot cas, la meva felicitació pels organitzadors de la temporada estable de Teatre i Música de Castellar: S'han de fer propostes valentes, i aquesta n'és un exemple. Portar a Castellar Ein deutsches Requiem (un rèquiem alemany) no és fàcil. Enhorabona.